La memòria històrica, més necessària que mai
La diputació de Lleida va celebrar ahir un ple extraordinari per reconèixer 537 empleats represaliats per la dictadura franquista, ja fos essent acomiadats directament si havien començat a treballar després del 18 de juliol del 1936 o bé amb diferents sancions després d’un procés de depuració si portaven més temps a la institució. Aquest procediment es va aplicar en totes les administracions, diferents entitats i fins i tot en ens privats després de la Guerra Civil. Franco va dirigir una repressió sistemàtica a tots els nivells. A part dels centenars de milers d’exiliats, afusellats i empresonats, va deportar o va imposar multes (moltes d’astronòmiques per a l’època) a persones o famílies senceres, entre altres càstigs. L’objectiu, que per desgràcia va aconseguir, era que qualsevol possible alternativa política quedés aniquilada a llarg termini. Que quedi clar: va ser un règim fruit d’un cop d’estat que va provocar una guerra i que, després de guanyar-la, va perseguir tots els que no eren afectes. Per això és encomiable celebrar actes com aquest de la Diputació, que l’ajuntament de Lleida també va fer en el seu dia per reconèixer 284 funcionaris més purgats, perquè ajuden a promoure la memòria històrica en un moment en què un sector important de la ciutadania es mostra comprensiu amb la dictadura i dona suport a partits que la reivindiquen, com Vox.
Sánchez, contra les cordes
El PSOE ha patit un altre dur cop després de les detencions dimecres de l’exmilitant Leire Díez, de Vicente Fernández, expresident de la Societat Estatal de Participacions Industrials (SEPI), i d’Antxon Alonso, soci de l’exsecretari d’Organització del partit, Santos Cerdán, a l’empresa Servinabar, acusats dels presumptes delictes de prevaricació, malversació, tràfic d’influències i organització criminal. Tot això en un moment en què els socialistes han estat víctimes dels seus propis errors a l’hora d’abordar el cas de Francisco Salazar, després que fos denunciat per assetjament sexual per almenys dos treballadores mentre era director del departament de Coordinació Política al gabinet de la Presidència del Govern central. Malgrat que Pedro Sánchez hagi mostrat àmpliament la seua capacitat de resiliència i de ressorgir de les cendres durant la seua trajectòria, ara té un problema afegit, que és que s’ha quedat sense capacitat de maniobra al Congrés després de la ruptura de relacions amb Junts i el progressiu allunyament del bloc que li va donar la investidura per part de Podem i el PNB. Si no és capaç de reprendre immediatament la iniciativa, aquesta conjuntura política, combinada amb el front de casos judicials, amenaça de convertir el que queda de legislatura en una agonia per al PSOE.
