El pes insuportable de la maldat
En una societat civilitzada tothom ha de tenir dret a una segona oportunitat, inclosos qui llegeix aquest editorial i qui l’escriu. Aquesta és la raó per la qual el dret civilitzat deixa clar que la primera funció de la política penitenciària no és privar de llibertat els assassins, sinó reinserir-los. Parlem del dret que postula la presumpció d’innocència des dels temps de Beccaria i la Il·lustració i prefereix cent culpables al carrer abans que un innocent a la presó. Aquest és el dret que volem, però ocorre que en un moment donat apareix la maldat, així, sense matisos, i tremolen els fonaments. Ho expliquem avui en la informació sobre els tres assassins masclistes reincidents d’aquest segle a Lleida. Conrad va advertir que no s’han de buscar raons sobrenaturals a la maldat, de la qual poden ser capaces algunes persones “perquè el món m’ha fet així”, que diria aquella, i després hi ha la banalitat del mal que va postular Arendt per explicar que una persona normal pugui cometre les pitjors monstruositats. Els experts expliquen que a un monstre com Chamba no hi ha forma de reinserir-lo. Probablement tampoc l’home que va matar una dona de Lleida el 2003 després d’haver-ne assassinat una altra a Barbastre, ni el que va apunyalar mortalment diumenge passat una companya de pis a la capital lleidatana després d’assassinar un reclús per gelos, en els dos casos al cap de tres mesos de sortir de la presó, una dada importantíssima i descoratjadora. Perquè el problema de fons és aquest. Està molt bé intentar la reinserció de tothom, inclosos els monstres, però quan els experts et diuen que no es poden reinserir, què fem amb ells? Què pensaran les famílies de les víctimes d’aquesta maldat? La cadira elèctrica no pot ser una solució. Preferir un innocent a la presó abans que cent culpables al carrer, tampoc. Fer demagògia amb tres fracassos estrepitosos, per horribles que siguin, quan els assassins que reincideixen són un 5% del total, tampoc. Per què? Per la mateixa raó per la qual no es pot deixar de lluitar contra el masclisme (les víctimes dels tres assassins en sèrie reincidents són dones) malgrat que es tracta de la dominació més antiga de la història de la humanitat, anterior fins i tot a la racista o a la colonial. Les polítiques que el combaten, inclosa una llei del només sí és sí, que conté moltes mesures positives malgrat l’intent d’alguns jutges de boicotejar-la mitjançant el lawfare, és el camí a seguir, encara que aquestes mesures incomodin alguns amics del president del Govern espanyol, com un que va ser la seua mà dreta, va tenir una relació menyspreable amb certes dones i avui està a la presó. Renunciar a la lluita contra el masclisme no és una possibilitat; a la presumpció d’innocència, tampoc; a la reinserció dels pitjors assassins, tampoc. Tot això no és una possibilitat perquè no ho és renunciar a la decència.
