Madrid se’n va
El primer que va saber veure-ho va ser Pasqual Maragall, que va publicar el 2001 un article que portava el titular d’aquest editorial. Aznar acabava de començar el seu govern amb majoria absoluta (i rebia pagaments de viatges del pedòfil Epstein, segons vam saber divendres passat) i Maragall va advertir que el projecte del líder popular passava per construir un Madrid DF completament autònom que absorbís demogràficament, políticament i econòmicament tot el que tenia al voltant. Aquell projecte, ideat per Miguel Ángel Rodríguez, llavors assessor d’Aznar, l’està completant un quart de segle després Isabel Díaz Ayuso, significativament assessorada pel mateix Rodríguez que acaba de carregar-se l’exfiscal general amb una mentida que ha servit als magistrats del Tribunal Suprem per dictar per primera vegada una condemna en la qual no identifiquen sense cap dubte el delinqüent, ja que diuen que el delicte el va cometre el condemnat “o el seu entorn”: com si el dret penal pogués jutjar entorns! “Qui pugui fer, que faci”, va dir Aznar; i qui pot fer, fa. Des que Maragall va publicar el seu article fa 25 anys, només Catalunya ha mantingut la seua incidència econòmica, amb un 18% del PIB. La resta és un desert. Políticament tot això s’ha traduït en una dreta extrema que s’assembla molt a l’extrema dreta.
Espanya sembla una excepció en una Europa en la qual l’extrema dreta ja és el primer o el segon partit en molts països (Alemanya, França, Itàlia, Àustria, Bèlgica, Romania...), però es tracta d’un miratge perquè aquest paper, més enllà de Vox, el juga el PP de Madrid DF, que ha concentrat les inversions en infraestructures dels últims 25 anys, i això és responsabilitat del PP i del PSOE, fins i tot més dels socialistes perquè han governat més anys. La setmana catastròfica a Rodalies és una metàfora del que ha comportat que Madrid se n’hagi anat. Per què Rodalies de Lleida ha perdut usuaris i la línia de la Pobla ha passat de 70.000 a 500.000 des que la va assumir la Generalitat? Per què a Madrid s’executa un 110% del que està pressupostat en infraestructures ferroviàries i a Catalunya, entre un 30 i un 40, i això tant amb el PP com amb el PSOE? Per què Rodalies de Madrid funciona fins al punt de guanyar 15 milions d’usuaris en 15 anys i Rodalies de Barcelona és un desastre fins al punt de perdre 10 milions en aquells mateixos anys? Per què hi ha AVE entre Madrid i totes les capitals de província i no n’hi ha entre Barcelona i València malgrat ser la segona i la tercera ciutats espanyoles? Per què s’ha privilegiat amb les infraestructures el concepte de Madrid DF i s’ha boicotejat la relació de dos comunitats amb vincles culturals i lingüístics com són Catalunya i València? Totes aquestes preguntes tenen la mateixa resposta: perquè la política de transports, a Espanya, des de fa dècades, és pura ideologia.
