Illa té una carta guanyadora

Salvador Illa va tornar ahir a la feina amb un discurs fi. Va ser generós amb el personal sanitari i va lluir ànims nobles en la seua tornada, amb al·lusió als principis de llibertat, igualtat i fraternitat que regeixen des de fa dos segles la modernitat. No ho tindrà fàcil perquè la crisi de Rodalies és de difícil solució perquè depèn de la inversió que (no) arriba des de Madrid, on governen els seus germans polítics. En habitatge, en canvi, pot fer molt, i és significatiu que el seu primer acte després del discurs hagi estat acordar amb l’Església la promoció de pisos socials. És una bona notícia per a Illa que el seu retorn hagi coincidit amb un informe que va encarregar el seu Govern que avala la legalitat de prohibir la compra especulativa d’habitatge en municipis tensionats (21 a Lleida) durant períodes limitats. L’article 47 de la Constitució diu que “tots els espanyols tenen com a dret gaudir d’un habitatge digne i adequat”, i precisa: “Els poders públics promouran les condicions (...) per fer efectiu aquest dret.” I l’article 128 sentencia: “Tota la riquesa del país (...) està subordinada a l’interès general.” La llei d’Urbanisme de l’Estat i la del Sòl catalana afirmen com a principi rector que el desenvolupament urbanístic ha de garantir la cohesió social i evitar la dispersió territorial, i precisen que la funció d’ordenament de la ciutat és pública i indelegable. Quan el comportament del mercat immobiliari provoca que un segment de la població quedi exclòs de la possibilitat de viure a la ciutat que vulgui, s’està generant descohesió social i dispersió territorial. Arran de la crisi del 2008 els bancs van decidir no donar hipoteques si no s’aportava el 20 per cent de l’import. Això va impossibilitar la compra per a moltes persones i l’augment de demanda de lloguer va disparar els preus. El mercat ha imposat el cohabitatge i l’habitació residencial; la política els ha d’evitar. A Amsterdam ho intenten prohibint la compra de tot habitatge que no sigui per viure-hi. Es pot fer això aquí en municipis tensionats? Legalment sembla que sí; políticament es veurà. Quan als anys 50 del segle XX es va produir la gran migració dels pobles a les ciutats, es va obligar els terratinents a contribuir a la urbanització d’uns terrenys que van passar a valer molt més que un camp de patates. Això va generar en el seu dia gran alarma, però avui es dona per descomptat que la comunitat ha de participar de les plusvàlues que generi l’acció urbanística. La proposta d’Amsterdam planteja un canvi mental en el qual, en les possibilitats financeres dels ciutadans (bons de l’Estat, accions d’empreses, plans de pensions...), s’exclou la compra especulativa d’habitatge en zones tensionades perquè el lucre d’uns no sigui a costa d’un dret fonamental dels altres. Illa té en aquest afer una carta guanyadora; ara ha de saber jugar-la.