Una violència que no cessa
Un cada cinc dies. Aquesta cadència indica que qualsevol cosa que puguem imaginar passa sovint, i fins i tot amb massa freqüència. Però depèn a què ens referim és una autèntica barbaritat. Després d’aquest preàmbul ja anirem al gra i direm que estem parlant dels assassinats de dones a Espanya en mans de parelles o exparelles en el que va d’any. Una xifra inassumible (qualsevol xifra que no sigui un zero ho és en aquest àmbit) per a una societat que es pretén avançada i equitativa. I si aquest poc més de mes i mig del 2026 és tràgic, el balanç de la setmana que vam tancar ahir és especialment esborronador. Perquè dissabte es va confirmar que una dona de 28 anys, mare de quatre petits i que no constava en el sistema VioGén (la plataforma del ministeri de l’Interior que coordina institucions públiques per protegir víctimes de violència de gènere i els seus fills), era la víctima d’un crim el dia anterior a Sarriguren, a Navarra, presumptament assassinada per la seua parella, de 30 anys, en una agressió en la qual també va resultar ferida de gravetat la mare de l’agressor quan intentava evitar l’atac. Aquesta era la quarta dona que perdia la vida en mans d’algú amb el qual algun dia va tenir un vincle afectiu en una setmana negra per a la violència de gènere, i en la qual també van ser assassinats dos menors a Tenerife i Castelló.
Com dèiem, en tot just mes i mig que portem d’any 10 dones han perdut la vida a causa d’aquesta xacra social, la pitjor dada registrada des del 2020. En sis dels casos constaven denúncies prèvies, cinc havien estat interposades per les víctimes i una per altres persones. Elles havien denunciat els seus agressors, tanmateix, els mecanismes de l’Estat per protegir-les van fracassar. La mateixa ministra d’Igualtat, Ana Redondo, va haver de reconèixer que, de vegades, les avaluacions de risc no es fan amb prou profunditat i va apostar per més contundència per lluitar contra el que va definir com a “autèntic terrorisme”. No li falta raó d’utilitzar aquests termes i per això cal no abaixar la guàrdia, tant les administracions com cada persona a nivell particular. No cal ser la suposada víctima per fer saltar totes les alarmes sinó que el seu entorn, des de família fins a amics i en la mínima evidencia, ha d’actuar i denunciar qualsevol sospita per evitar danys irreparables. Redondo tampoc no es va oblidar d’un aspecte bàsic en la lluita, ja des d’edats primerenques, contra aquesta ignomínia: va apel·lar a la protecció dels menors a les xarxes socials, “cada vegada més masclistes, més misògines i més violentes”. I aquest control no s’ha d’exigir només als menors, sinó que és a la llar on s’han de posar les bases per ser conscients que la violència de gènere és una xacra insuportable.
