Inestabilitat i bloqueig que beneficien els ultres
Quatre pressupostos de la Generalitat els últims onze anys. Els del 2017, 2020, 2022 i 2023. La resta s’han prorrogat els comptes al no comptar el Govern amb prou suports per tirar-los endavant. Aquesta situació, que pot repetir-se aquest exercici si el PSC no aconsegueix convèncer ERC perquè els recolzi, contrasta amb el fet que des del 1980 fins al 2013 el Parlament va validar cada any nous pressupostos. Aquest dràstic canvi s’explica per un factor: abans d’aquesta última data el Govern tenia garantida la majoria absoluta a la Cambra, ja fos amb un govern monocolor o amb pactes estables. Ara, que un partit obtingui la meitat més un dels escons sona a utopia, i els pactes entre diferents formacions també s’han convertit en gairebé impossibles per la polarització. A Espanya, tampoc hi ha nous pressupostos des del 2023. Es pot governar sense? Sí. És el millor? No, perquè per molt que puguin suplementarse les partides dels prorrogats o fer transferències entre si, l’estructura pot quedar desfasada en funció dels canvis que s’hagin produït al país i el món.
Seria molt prolix entrar a analitzar si la responsabilitat d’aquest bloqueig és dels que governen o dels que estan a l’oposició. El que sí que haurien de tenir en compte les forces majoritàries és que una inestabilitat política prolongada beneficia principalment les formacions ultres. Només cal veure el cas de França, on l’extrema dreta apareix en condicions d’accedir al poder a curt termini després que hagin caigut tres governs en any i mig.
Hi ha més exemples, com el d’Holanda, on la dreta populista ha portat el pes de l’executiu durant dos anys, fins a les últimes eleccions; el d’Alemanya, on el fracàs de l’executiu de coalició que lideraven els socialdemòcrates va portar a unes eleccions anticipades en les quals els neonazis van passar a ser la segona força; o el d’Itàlia, on l’ultra Georgia Meloni lidera el govern des del 2022. Els partits majoritaris de Catalunya i l’Estat farien bé a aplicar-se la dita de “quan vegis la barba del veí pelar...”.
La UE i la legalitat
La presidenta de la Unió Europea, Ursula von der Leyen, ha generat controvèrsia a l’afirmar que Europa “ja no pot confiar” en un sistema internacional basat en regles com “l’única manera” de defensar els seus interessos davant les amenaces. Per molt realista que pugui semblar, la UE ha de prioritzar que es compleixi el dret internacional si no vol acabar devorada en la llei de la selva que pretén imposar els EUA. I, de passada, els països membre han d’assumir que en qüestions com la defensa ja no poden dependre de la primera potència mundial.
