El dret a una mort digna
Noelia Castillo, una jove barcelonina de 25 anys, va rebre ahir la injecció que va posar fi a la seua vida a la residència sociosanitària de Sant Pere de Ribes on estava ingressada, després d’haver-se acollit a la llei que regula l’eutanàsia. Va recórrer a aquesta via legal després que l’octubre del 2022 intentés suïcidar-se, al ser víctima d’una agressió sexual múltiple, saltant al buit des d’un cinquè pis, i de resultes d’això quedés paraplègica i amb dolors permanents. La Generalitat li va reconèixer el dret a morir dignament el juliol del 2024, però el seu pare, de la mà d’Advocats Cristians (lletrats ultracatòlics), va portar el cas als tribunals per evitar-ho. Totes les instàncies judicials van acabar avalant la decisió de Noelia, l’última la del Tribunal Europeu dels Drets Humans. La norma que regula l’eutanàsia a Espanya, que va entrar en vigor el juny del 2021, estableix que dos dels requisits bàsics per poder acollir-s’hi són “ser major d’edat legal i ser capaç i conscient en el moment de la sol·licitud” i “tenir una malaltia greu i incurable o un patiment greu, crònic i impossibilitant, certificada pel metge responsable”. Els altres són haver-la sol·licitat almenys dos vegades de forma voluntària i per escrit de manera que quedi constància que no s’està subjecte a pressions externes, prestar el consentiment informat a l’ajuda per morir i tenir la nacionalitat espanyola o portar residint a l’Estat un mínim de 12 mesos. És evident que Noelia Castillo els complia, encara que el fet que algú de 25 anys opti per aquesta via resulta molt trist i colpidor.
Per a qualsevol pare o mare, veure morir un fill és un tràngol duríssim. Tanmateix, parlem d’una decisió que pren lliurement una persona que és major d’edat i que, insistim, compleix tots els preceptes fixats en la normativa. No és un suïcidi, sinó un cas excepcional en el qual l’afectada ha exercit el dret a una mort digna previst en la llei. Totes les persones de certa edat segur que deuen haver sentit més d’una vegada comentaris del tipus “per estar com ha quedat, seria millor que Déu se l’hagués emportat”, en relació amb qui es troba en molt mal estat i sense poder valer-se per si mateix de forma permanent a causa d’alguna malaltia o accident.
La prioritat és que l’administració garanteixi que puguin estar ben ateses, per a la qual cosa és urgent millorar el funcionament dels ajuts a la dependència. Ara bé, també ens hem de preguntar què és millor, deixar en mans del temps, de Déu (per als creients) o de l’atzar l’hora de la mort de persones que pateixen malalties incurables o limitacions i sofriment de caràcter físic que han convertit la seua vida en un infern o bé que, en plenitud de facultats mentals, alguna d’elles faci ús del que és un dret legal.