La llengua que ens ha ensenyat la mare ho és tot
Fa uns mesos l’ajuntament de Barcelona va contractar una companyia de teatre que va ridiculitzar la llengua catalana per denunciar la suposada discriminació del castellà a Catalunya en àmbits com el sanitari. Amb aquest acte es va pagar una mentida amb diners públics. “L’única base segura de comprensió i expressió, l’única pedra de toc granítica, és la llengua que ens ha ensenyat la mare, ja sigui petita o gran, pobra o rica. Si ens manca això ens manca tot”, va escriure Josep Pla. Ningú té dret a robar-nos-ho tot, i menys amb els nostres diners. Aquell cas no només va indignar perquè s’estava pagant amb diners públics una mentida. En la sanitat catalana ningú és discriminat per parlar llengua castellana, per descomptat, però no només això: qui es discrimina és el pacient catalanoparlant, que moltes vegades no pot expressar-se en la seua llengua, la que li va ensenyar la seua mare, en una dependència sanitària en la qual probablement es troba en un estat de màxima vulnerabilitat. Ja és hora que es plantegi adequadament el que comporta la indiscutible discriminació de la llengua catalana en àmbits com el sanitari o el judicial. No es tracta tan sols que s’ha de respectar la llengua catalana per raons culturals o d’identitat; es tracta, sobretot, que no fer-ho comporta una indefensió intolerable. L’estudi de la investigadora lleidatana de la Universitat Pompeu Fabra Joana Pena-Tarradelles, a qui entrevistem avui al diari, constitueix la primera vegada que s’analitza de forma científica aquesta indefensió a Catalunya. Ho fa a consciència, amb una rigorosa anàlisi de realitats semblants al món (Quebec, Gal·les, Finlàndia, País Basc...) i nombroses entrevistes a Catalunya. “Jo soc bilingüe, però quan tinc dolor, no”, explica a l’estudi un pacient canadenc. La indefensió és particularment greu en persones d’edat avançada que per raons òbvies tenen sovint problemes de salut i a les quals els costa expressar amb precisió el que els ocorre en castellà perquè no és la seua llengua materna, cosa que pot donar lloc a errors de diagnòstic, incorreccions en els tractaments i obstacles en l’empatia entre el personal sanitari i el pacient, tan important per al benestar i la curació del malalt.
El que val per al món sanitari val per al judicial. Mentre fa anys que els tribunals corregeixen amb desconcertant impertinència les polítiques lingüístiques aprovades al Parlament, que és on han d’aprovar-se les polítiques lingüístiques, i no als jutjats, les sentències dictades en català a Lleida són a penes un 10 per cent. Poder parlar en la llengua que et va ensenyar la mare és un dret especialment important quan t’enfrontes a una possible malaltia greu o a una possible pena de presó. De manera que l’administració ja sap el que ha de fer. Toca posar-se les piles.
