El sentit de la selectivitat
Les proves d’accés a la universitat, que acostumaven a ser conegudes com la selectivitat, tenen en general molt mala fama. Una de les crítiques més comunes és que els alumnes es juguen en uns dies les possibilitats d’accedir a la carrera que volen cursar. La realitat és que cada any, tret de casos puntuals en alguna prova, que enguany sembla ser la de matemàtiques, la majoria d’estudiants acaben assenyalant que els exàmens han estat molt més fàcils del que esperaven. Els resultats confirmen aquesta impressió, perquè des de fa temps, a excepció del 2025, quan es va quedar en un 94,55%, el percentatge d’aprovats supera el 96%. Davant d’aquestes dades, és habitual que hi hagi veus que destaquin que encara que s’aprovi, la selectivitat pot fer baixar la mitjana i no arribar a la nota de tall per accedir al grau universitari elegit. És possible que en alguns casos acabi sent així, tot i que cal partir de la base que la mitjana del Batxillerat pesa més (un 60%) que la d’aquestes proves (40%). En aquest sentit, el més normal és que els alumnes amb un bon expedient acadèmic també tinguin bons resultats a la selectivitat. No és que siguem uns defensors acèrrims d’aquest tipus d’exàmens. Simplement, sembla un millor sistema que hi hagi un filtre comú per accedir a les diferents universitats, com a mínim les del sistema públic, que cadascú implanti les proves que consideri convenients per accedir als seus graus, la qual cosa podria generar desigualtats notables.
Hora de posar-se d’acord
Dimarts va tenir lloc l’última de les jornades de vaga de docents d’aquest curs, amb una manifestació a Barcelona. El seguiment va ser menor que en les anteriors, però els sindicats convocants van amenaçar amb noves mobilitzacions a l’inici del pròxim curs. Pel bé de tothom, és d’esperar que els representants sindicals i el Govern aprofitin les vacances per tancar un acord definitiu. El sistema educatiu públic no es pot permetre cap altre curs com l’actual, perquè cal ser conscients que la seua imatge s’ha vist deteriorada per tot el que ha passat. Són els seus mestres i professors els que protagonitzen les aturades i les protestes i els seus alumnes, els que es queden sense les activitats lectives d’aquells dies. Els centres concertats, tret de casos molt puntuals, en queden totalment al marge, per la qual cosa no cal ser un endeví per pronosticar que si es manté l’actual conflictivitat hi haurà més famílies que acabaran optant pels segons. A més, l’acord ha d’incloure fórmules per preservar les pràctiques dels futurs mestres i les excursions i les colònies, que molts centres han decidit anul·lar.
