La factura que ja no pot esperar
Durant dècades, l’amiant va ser considerat un material gairebé perfecte. Econòmic, resistent i durador, es va utilitzar massivament en cobertes de naus, magatzems, granges i edificis públics. Avui, tanmateix, representa un dels reptes de salut pública i mediambientals més grans que afronta Catalunya. El seu deteriorament pot alliberar fibres microscòpiques la inhalació de les quals està relacionada amb malalties greus, entre les quals diversos tipus de càncer. El temps ha convertit el que un dia va ser una solució constructiva en un problema que ja no admet més demores. L’aprovació per part del Parlament de la llei per erradicar l’amiant a Catalunya suposa un pas decisiu. L’obligació d’identificar i retirar aquest material dels edificis públics, juntament amb el compromís del Govern d’incrementar els ajuts fins als 20 milions d’euros anuals, marca el camí que han de seguir totes les administracions. Però la realitat demostra que el repte serà molt més complex del que indiquen les xifres pressupostàries. Lleida és el millor exemple. La província concentra 34.277 cobertes de fibrociment amb amiant, que ocupen una superfície de 9,2 milions de metres quadrats. Si s’aplica el cost de referència de 30 euros per metre quadrat fixat per l’Agència de Residus de Catalunya per als ajuts de retirada, transport i gestió, l’eliminació d’aquestes cobertes requeriria una inversió propera als 277 milions d’euros. És una quantitat que supera àmpliament la capacitat financera de la majoria de municipis i que obliga a plantejar una estratègia sostinguda en el temps.
La magnitud del problema també es reflecteix al mapa del territori. Gairebé 24.000 cobertes es concentren a les comarques del pla, on l’activitat agrària i industrial ha afavorit històricament l’ús d’aquest tipus de fibrociment. La ciutat de Lleida, amb 1.541 cobertes, és el segon municipi de Catalunya amb més presència d’aquest material, només darrere de Barcelona. Són dades que evidencien que la província suporta una càrrega especialment elevada i que requerirà un esforç proporcional per part de totes les administracions.
No obstant, el ritme d’actuació continua sent insuficient. Només vuit municipis lleidatans han iniciat la retirada de l’amiant o han presentat plans per fer-ho. La xifra contrasta amb la dimensió del problema i posa de manifest les dificultats econòmiques i tècniques que suposa afrontar aquest tipus d’actuacions. La factura de 277 milions impressiona, però més elevat seria el cost de no actuar. Ajornar les actuacions únicament trasllada el problema a les pròximes generacions. La nova llei fixa una direcció clara. Ara serà necessari dotar-la de prou finançament i voluntat política perquè no quedi en una declaració d’intencions.