Estem bojos
Mossegar un pal per no rebentar si cauen bombes. Aquest és un dels records més ferotgement nítids que han quedat gravats com metralla, afortunadament en el seu cas no de forma literal, en la memòria de supervivents lleidatans que eren nens quan es va produir l’alçament feixista i va esclatar la guerra, avui fa 90 anys. Amb els seus testimonis iniciem la publicació d’una llarga sèrie de reportatges que un equip d’investigació d’aquest diari ha elaborat. Sortiran avui, demà i dilluns, i després cada diumenge fins a final d’any, per deixar constància d’una monstruositat. Per dir-ho amb algunes xifres de Lleida: 400 fosses comunes, mil desapareguts entre lleidatans i persones d’altres territoris el rastre de les quals es perd a Lleida, 400 pacients de psiquiàtrics morts, 1.200 morts en la sanguinària repressió de rereguarda, 1.100 soldats morts en hospitals, 254 víctimes mortals per bombardejos feixistes, 5.000 soldats morts al front del Segre. I, després, fam, repressió, pa negre, silenci. Molt silenci. Durant dècades no es va parlar de la guerra. Ni tan sols a casa. Els nens van haver de fer-se un relat amb quatre comentaris vagues que xiuxiuejaven els grans amb llenguatge críptic i amb això havien d’imaginar una explicació per a l’horror. Refugiar-se en cabanes; muntar les pertinences en un burro i fugir; tenir davant de casa, quan van arribar els soldats nacionals, parades de xocolate i no poder aconseguir-ne ni tan sols una mica perquè la teua família no té plata i aquesta gent no vol diners, només vol plata; veure com els teus pares recullen roba de combatents morts i la bullen per desinfectar-la i reutilitzar-la; veure cavalls destrossats al balcó d’una casa arran de l’explosió d’una bomba.
Un veí de Mequinensa que aquest agost farà 95 anys va pensar quan en tenia 6 o 7 que els homes estaven bojos perquè es mataven entre ells. Un segle després creu que no hem avançat gaire. Llegint l’historiador Jordi Oliva, que parla de 80.000 morts a Catalunya i conta com molts joves comparteixen avui postulats totalitaris com si res hagués ocorregut fa noranta anys, i els tres següents, i les quatre dècades de dictadura, penses, en primer lloc, que potser no és que aquests joves no estiguin conscienciats, sinó que no tenen ni idea del que va succeir, la qual cosa és molt més preocupant encara; en segon lloc, lamentes les carències d’una Transició que ens van vendre com a modèlica i fa temps que sabem que no va consistir a perdonar-nos, sinó que tu, víctima, em perdones i jo, repressor, en surto indemne i deixo els ressorts del poder als meus fills perquè aquests el traspassin als seus nets i d’aquesta forma es perpetuï el silenci; i en tercer lloc, dones la raó al supervivent de Mequinensa i arribes a la conclusió que noranta anys després continuem estant bojos. Com un llum.