62 cartes d’amor
Tots som caràcter i circumstàncies, diríem parafrasejant els senyors Ortega i Gasset. El 21 de juliol del 1959 Luis Martínez de Galinsoga, director de La Vanguardia des del 1939 per nomenament del Consell de Ministres franquista, va acudir a missa a l’església de Sant Ildefons de Barcelona i es va dirigir a la sagristia per queixar-se que el sermó es fes en català (la resta de la missa era en llatí). Un sacerdot que hi havia a la sagristia li va explicar que els diumenges feien sis misses en castellà i dos en català, a la qual cosa Galinsoga va respondre: “Doncs digui-li al senyor mossèn que ell i tots els seus feligresos són una merda.” Després, al sortir de l’església, va deixar anar un “tots els catalans són una merda”. L’exabrupte va provocar com a reacció un gran impuls al nacionalisme català, fins llavors atemorit per l’horror de la guerra i la immediata postguerra. Hi va haver una campanya en què van participar, entre altres, Josep Espar Ticó, el cerverí Josep Benet i un tal Jordi Pujol (però cap dels partits polítics que eren a la clandestinitat). Aquell mateix any un escriptor que fins llavors havia publicat en castellà va editar el seu primer llibre en català. El llibre es titulava El venedor de peixos i l’autor es deia de nom Josep i de cognoms Vallverdú Aixalà. Aquest escriptor es va apuntar al ressorgiment nacionalista català i es va reunir amb Pujol a Girona, on el futur president de la Generalitat estava desterrat després de complir presó per redactar uns pamflets contra Franco que es van llançar al Palau de la Música amb motiu d’una visita a Barcelona del dictador. “Cal parlar de Lleida”, va suggerir Pujol a Vallverdú, i aquest ho va fer com feia totes les coses, amb innegociables afany, ambició i valentia. El llibre Lleida. Problema i realitat, que Vallverdú va coordinar i va coescriure, va barrar el pas al leridanismo, el deliri franquista que volia treure Lleida de Catalunya i integrar-la a una fallida Región del Ebro. El renascut nacionalisme català va ser la circumstància que va modelar el caràcter d’un home que 50 anys després, amb gairebé 90, va escriure 62 cartes d’amor a una dona. Hi ha un poema d’Ogden Nash titulat Vells que diu: “La gent espera que els vells morin, / ningú en realitat no porta dol pels vells. / Els vells són diferents. La gent els mira / amb ulls que es demanen quan... / La gent els observa amb ulls impàvids, / però els vells saben quan un vell es mor.” Aquestes paraules no anaven amb Vallverdú. 72 hores després encara ens sembla increïble que hagi mort. Però si aquest home era immortal! Amb 90 anys va enamorar una dona amb 62 cartes d’amor, i durant tota la vida en va enviar 62 més, i després 62.000 més, i després unes altres 62, parafrasejant ara Catul, per enamorar la seua llengua i el seu país, que són 62.000 vegades més dignes gràcies a dones i homes com ell. Amb aquests honors, i també amb dol, serà acomiadat avui a Balaguer.