SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Suposem que els lectors d’aquest editorial i qui ho escriu són baby-boomers. Que ho siguin els qui ho llegeixen és efectivament una suposició; que ho és qui ho escriu és una certesa. Segur que pensem que l’educació d’avui és un desastre perquè es consenteix massa als nens i bla, bla, bla. Pensar que el passat era millor ho fem nosaltres, ho feien els pares, ho feien els avis, ho feien els romans, ho ha fet tothom. “Qui ha vist mai una vellesa que no lloés el passat i blasmés el present, carregant el món i els costums dels homes amb la seua misèria i la seua tristesa?”, es pregunta Montaigne. Lucreci adverteix: “Ja el vell agricultor, brandant el cap, sospira sovint i quan compara els temps presents amb els passats lloa sovint la felicitat del seu pare i rondina dient que els homes antics estaven plens de pietat.” I Plini el Vell ens obre els ulls: “No està lligat el cel amb nosaltres perquè es manifesti en la claredat dels astres el nostre propi destí.” No s’acaba el món; ens acabem nosaltres. Creiem que ens ho emportem tot però la vida es queda.

Imaginem per un moment –nosaltres, els boomers– que a les aules d’EGB dels delirants anys 70 haguessin aparegut de sobte sis o set alumnes en cada classe que no entenguessin ni una paraula de català o castellà. Hauríem assolit el nivell acadèmic que vam assolir? De veritat? La presència de nenes i nens que no entenguessin català ni castellà no hauria obligat a abaixar substancialment el nivell? Hi ha un problema de fons que encara no som capaços d’apreciar amb lucidesa i del qual l’existència de forces d’ultradreta només és un efecte col·lateral. En poc més de deu anys han arribat dos milions de persones a Catalunya i no s’ha dotat el país dels recursos financers necessaris per atendre’ls. El problema té una connotació perversa perquè el mateix sistema que ha promogut l’arribada de mà d’obra barata al basar l’economia en sectors que la necessiten, com la construcció o el turisme, no ha creat els mecanismes de benestar necessaris perquè l’arribada d’aquesta mà d’obra no comporti problemes educacionals i sanitaris.

No parlem tan sols de perversitat; també d’hipocresia. I de deshonestedat. Perquè: qui són els pares que consenten massa els nens? Nosaltres, els boomers; qui, els mestres que aproven tothom? Nosaltres, els boomers; qui, els funcionaris que creen projectes pedagògics demencials? Nosaltres, els boomers. La qual cosa no treu que el recent escàndol amb les proves PISA a Catalunya no produeixi basarda. És bo que els nens aprenguin que els actes tenen conseqüències, però millor seria que ho aprenguéssim nosaltres, els boomers. Quines coses: tan ben educats que som, ningú ens ha ensenyat a dimitir.

tracking