La lliçó de Fraga
Hi ha moments en què una societat s’aboca a l’abisme i després, quan ja ha succeït el pitjor, es pregunta com va poder passar. Poques setmanes abans de la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona’92, a Fraga es va viure un malson. L’arribada d’uns 700 immigrants magrebins. Aquesta xifra suposava el 6% de la població, com si avui arribessin a Lleida 8.500 persones, sense papers, sense feina, sense diners i sense un lloc on dormir. La capacitat de reacció de la capital del Baix Cinca es va veure clarament desbordada. El llavors alcalde, el socialista Francisco Beltrán, va demanar ajuda. “Necessitàvem dutxes, menjar, allotjament, però m’enviaven guàrdies civils, i la gent no viu de civils, sinó de menjar”, reflexionaria anys després recordant l’estiu en què va dimitir, amb llàgrimes als ulls, després que un grup de joves de la població apallissés aquests migrants que malvivien al camp de futbol de manera precària.
La frase de Beltrán hauria de ressonar avui a Ceuta. La distància entre aquella Fraga del 1992 i la Ceuta del 2026 és enorme, però hi ha un ensenyament comú que convindria no oblidar: quan una situació humanitària s’aborda únicament com un problema d’ordre públic, es transforma en una cosa més perillosa.
Ceuta ha patit les últimes setmanes una pressió extraordinària. Ahir alertàvem en aquest mateix espai de la tensió insostenible que es vivia a la ciutat autònoma. S’han succeït les protestes, els enfrontaments i els intents de desallotjar per compte propi els que queden en assentaments improvisats a la platja. I aquí és on la història de Fraga adquireix una inquietant actualitat. Quan les institucions tarden a donar respostes, apareixen els que estan disposats a convertir la por i la desesperació en odi. La violència mai sorgeix del no-res. Tampoc pot justificar-se, naturalment, per la tensió o la por. Però sí que pot prevenir-se. L’Estat no pot abandonar els ceutins a la seua sort, però tampoc les persones, inclosos milers de menors, que es van jugar la vida per arribar a una Europa idealitzada i han vist com el seu somni es transformava en un malson.
Patrimoni sentimental
Les ciutats comencen a assemblar-se massa entre si. És igual la distància que les separa. Als carrers comercials trobem les mateixes marques, els mateixos aparadors, els mateixos rètols. La globalització ha facilitat l’accés a productes i serveis, però també ha estès una uniformitat que amenaça la nostra memòria col·lectiva. Una imatge icònica de la Lleida dels seixanta i setanta és la de la façana folrada de joguets de Lo Baratillo.