Tots podem ser la Maricarmen
Deixem-nos de lleis, de jutges, dels drets de la propietat i de qualsevol altre marc normatiu. La imatge de la Maricarmen, una dona de 87 anys amb una discapacitat del 50%, sent desnonada per un exèrcit policial del pis del centre de Madrid on vivia des de fa 70 anys és un fracàs de tota la societat, començant per les diferents administracions, que han estat incapaces d’evitar-ho. També posa en evidència que l’acumulació d’immobles en mans d’empreses controlades per fons d’inversió o de capital, com en aquest cas, fa que la funció social de l’habitatge quedi totalment anul·lada a favor de la maximització dels beneficis. La Maricarmen pagava un lloguer mensual de 500 euros, després d’haver-se subrogat el contracte de renda antiga que el seu pare va firmar el 1956. Aquest import està molt per sota dels que es paguen als nous contractes al barri madrileny del Retiro, però és conforme amb la seua pensió, de 1.340 euros, i la propietat no pot al·legar que hagi deixat de pagar mai una mensualitat. Tanmateix, l’únic objectiu d’aquestes empreses és obtenir la rendibilitat més alta possible i compten amb els mitjans necessaris per eliminar els obstacles per aconseguir-ho, malgrat que només sigui una anciana vulnerable. Per això li van començar exigint una renda de 2.750 euros al mes, que després van rebaixar a 1.650, que continua estant lluny de l’abast de la inquilina. A partir de llavors, van rebutjar una mediació del ministeri d’Habitatge, una oferta de compra de l’empresa pública estatal CASA 47 i una altra del pianista i escriptor James Rhodes, que volia llogar-lo després a l’afectada mantenint el preu actual. I mentrestant, l’ajuntament i la comunitat de Madrid, que són les dos administracions més pròximes amb competències en matèria d’habitatge, s’han posat de perfil. Ahir, la presidenta autonòmica, Isabel Díaz Ayuso, va afirmar que aquest desnonament va ser “en compliment de llei” i en va culpar el Govern central per no haver-la modificat. Pel que sembla, es va oblidar que el seu partit, el PP, va votar juntament amb Vox i Junts en contra de la moratòria antidesnonaments que hauria impedit aquesta dramàtica situació. Ningú té la vareta màgica per solucionar les dificultats d’accés a l’habitatge. No obstant, hi ha dos mesures que semblen imprescindibles per fer passos endavant. Una és que les administracions reprenguin la promoció de pisos públics assequibles, tant per facilitar una llar als joves que volen emancipar-se com per proporcionar una alternativa a les persones que poden perdre la seua casa per una mala conjuntura econòmica. L’altra, posar límit al mercat respecte als grans tenidors. No es tracta d’anar en contra de la propietat privada, sinó d’introduir una regulació per mantenir la funció social de l’habitatge i evitar que els fons imposin la llei de la selva.
