Un decret que pot ser efímer
El decret sobre habitatge aprovat per la Diputació Permanent del Congrés dijous estableix, entre altres mesures, la pròrroga de dos anys dels contractes de lloguer que vencin abans del 31 de desembre del 2028, la impossibilitat d’apujar-ne l’import fins al 31 de desembre de l’any que ve si sobrepassa l’índex de preus de referència del ministeri d’Habitatge o un límit del 2% si no el supera, una durada mínima de 31 dies i un màxim de dotze mesos per als arrendaments temporals, la suspensió dels desnonaments de persones en situació de vulnerabilitat sense alternativa habitacional fins al 31 de desembre del 2030 si el propietari és un gran tenidor d’habitatges o la prohibició a aquests de comprar més pisos també fins a finals del 2030. A uns els agradarà més i a altres menys, tanmateix, el principal problema és que aquesta normativa pot durar tan sols unes setmanes, perquè està clar que si PP i Vox sumen majoria absoluta la derogaran de forma immediata. Hem arribat a tal nivell de polarització que cap formació no està disposada a fer concessions per assolir acords amb una altra que no sigui del mateix espai ideològic. Així és gairebé impossible avançar. Polítiques bàsiques per al conjunt de societat, com les d’habitatge, requereixen un mínim de consens per garantir marcs estables. Els polítics tenen molta tendència a fer grans promeses de milers o desenes de milers de nous pisos, però tramitar una promoció, iniciar les obres i acabar-les no és una cosa que es faci en tres mesos, sinó que calen anys, per la qual cosa els promotors no poden estar a mercè de possibles canvis legislatius. Com tampoc poden estar-ho els propietaris i els inquilins respecte al mercat del lloguer. Dit això, en els últims anys ha quedat demostrat que deixar exclusivament en mans del mercat privat la solució de les dificultats de l’accés a l’habitatge no funciona, perquè com és lògic en un sistema capitalista com el nostre, la majoria dels empresaris i propietaris el que volen és maximitzar els seus beneficis. I estan en el seu dret, però aquí és on els poders públics han d’intervenir, perquè l’habitatge és molt més que un bé de mercat i té una funció social que cal garantir. D’altra banda, l’administració hauria de promoure pisos públics, una cosa que ha quedat en l’oblit quan hauria de ser un element essencial per solucionar l’actual crisi. La Constitució indica en el seu article 47 que “tots els espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat”, i ningú no pot adduir que els que en van elaborar el contingut fossin un grup de comunistes, sinó al contrari. Aquest i altres assumptes requereixen grans pactes en favor de l’interès de la majoria dels ciutadans. Sens dubte, seria la via més efectiva. Per desgràcia, els partits ho han convertit en impossible.
