Com he pogut ser jo?

Vinciane Despret escriu sobre els morts, però també sobre els vius que continuen parlant amb ells. Els morts, diu, no desapareixen del tot: només canvien de veu, de manera d’estar entre nosaltres. En el pròleg del llibre A la salut dels morts, explica una història que va marcar la seua família. L’any 1904, Georges va morir en un accident. L’acompanyava el seu pare Joseph a l’estació, havien arribat massa aviat, el tren anterior encara no havia sortit i el pare li va dir: “Agafa aquest tren, fill meu.” El pare ho va fer amb la intenció d’estalviar-li l’espera, però aquell consell innocent es va convertir, després, en una condemna. En aquella frase es concentrava tot el que un pare pot arribar a perdre: la confiança en el món i la fe en la pròpia capacitat de protegir el seu fill de 14 anys.

Arribant a Brussel·les, es va produir un accident ferroviari i Georges hi va perdre la vida. La frase va quedar suspesa sobre la família com una maledicció. Joseph va morir poc temps després, als cinquanta anys. La mare, dos mesos més tard.

Joseph no havia estat negligent. Només un pare que volia fer el millor. Però hi ha un dol que difícilment troba consol. És el dels qui han causat la mort d’un fill sense voler. En maniobrar un cotxe. En oblidar-se’l dins d’un vehicle. En donar una indicació equivocada. Aquestes persones viuen sota el pes immens d’una pregunta que no es poden contestar mai: “com he pogut ser jo?” Ningú no els jutja, perquè el càstig més sever se l’imposen elles mateixes. La vida continua, però es fa insuportable. El pare de Georges només volia protegir el seu fill del temps. Potser tots fem el mateix: intentem avançar-nos al temps, però, de vegades, el dolor arriba abans. La història que explica Despret no parla només de la seua família, sinó de tots aquells que conviuen amb una pèrdua que no poden reparar. Un error, una paraula inoportuna, una absència...

El record és una forma de parlar amb els morts, de mantenir-hi el vincle. I, tanmateix, un dia ens adonem que el món continua. Que hi ha llum a la finestra i una respiració regular al nostre costat. Que fins i tot el record, quan deixa de fer mal, pot ser una forma de pau. Els morts no ens reclamen tristesa, sinó atenció. Continuar vivint és la manera més senzilla —i també la més digna— de no oblidar-los.