El kit de l’apocalipsi
Ursula Von der Leyen no és una prepper estil EUA –d’aquelles que guarden una arma per defensar-se, el dia de l’apocalipsi–, sinó una hereva de l’estat del benestar que ha acabat promovent una cultura de l’autosuficiència casolana. Quan els governs demanen que preparem kits d’emergència, el missatge és subtil: “confieu en nosaltres, però no tant com per no tenir una ràdio i un pot de cigrons a punt”. A diferència del prepper nord-americà, que s’imagina una apocalipsi on ningú no vindrà a ajudar-lo, Europa presenta la crisi com una interrupció de servei. El món no s’acaba; es queda penjat uns dies. I mentre els tècnics reinicien el sistema, el ciutadà es tanca a casa.
La lliçó és curiosa: durant dècades se’ns ha educat en la dependència tranquil·la i ara se’ns convida a una autonomia domèstica i sense heroisme. No es parla, com als Estats Units, de búnquers ni d’armes automàtiques: només de sobreviure 72 hores, mentre els serveis “es reorganitzen”. Sona com una mena d’autogestió light. Tingues una llanterna, però no idees subversives. Guarda diners en efectiu, però confia en el sistema financer. Quina ironia estructural! Els governs que han externalitzat reserves i privatitzat serveis ara ens recomanen tenir quatre andròmines a punt. El just in time fa fallida i el paper higiènic i la llauna de sardines recuperen una dignitat i un protagonisme revolucionaris.
Els preppers espanyols operen en comunitats digitals: canals de Telegram, grups tancats. El to és més tècnic que ideològic: fogonets, conserves, primers auxilis. Poc discurs polític i molta logística. La consigna, “no quedar-se penjat”.
Des d’una sensibilitat comunitària, la preparació tindria sentit: xarxes veïnals, coneixement compartit, ajuda mútua. El que proposen els governs europeus, en canvi, és una preparació apolítica: cadascú amb la seua motxilla i la seua paciència. No és tant un entrenament per al col·lapse com un assaig general de la interrupció. No esperem l’apocalipsi, però tampoc no confiem en la continuïtat.
En el fons, el kit d’emergència no serveix tant per salvar-nos com per recordar-nos que l’ordre és més fràgil del que semblava i això gairebé fa somriure, perquè l’Estat acaba admetent, a poc a poc, que no podrà ser a tot arreu i alhora.
