El luxe de pensar
Per atzar he trobat un article que l’any passat va publicar The New York Times, titulat Pensar s’està convertint en un article de luxe. Signat per la periodista Mary Harrington, comença recordant que fa dècades que es va establir la correlació entre alfabetització i pobresa, i hi afegeix un factor relativament nou: el temps passat davant de les pantalles. Diversos estudis mostren que els infants de famílies humils passen més hores davant de dispositius digitals que els de famílies benestants, i que aquesta exposició sostinguda s’associa amb pitjors resultats en memòria, atenció i llenguatge.
No és un detall menor que les elits limitin l’ús de pantalles als seus fills. Apareixen escoles amb pedagogies tradicionals, lectures llargues i restriccions severes de mòbils i ordinadors. Figures destacades de Silicon Valley imposen normes estrictes a casa. Fan una lectura freda dels costos cognitius de l’ecosistema digital: fragmentació de l’atenció, dificultats per a la lectura profunda, empobriment del raonament complex. Qui coneix millor aquests efectes –enginyers, directius tecnològics, famílies acomodades– actua en conseqüència. Mentrestant, la majoria social és empesa a viure connectada de manera gairebé permanent, mentre una minoria construeix espais protegits on s’inverteixen temps, diners i personal. La salut mental i intel·lectual comença a funcionar com un bé posicional. Ja no n’hi ha prou amb tenir accés a la tecnologia; el veritable privilegi és poder-ne limitar l’impacte. Pensar amb calma, llegir amb atenció, escriure amb claredat i sostenir idees complexes corre el risc de deixar de ser una capacitat general i convertir-se en un luxe.
El perill polític és evident. Una democràcia necessita ciutadans capaços d’atenció sostinguda i deliberació. Si aquestes capacitats queden concentrades en minories educades, mentre la resta queda atrapada en la reacció immediata i l’estímul constant, la desigualtat no serà només econòmica, sinó també cognitiva. Alguns governs intenten reaccionar, però les normes no funcionen igual en contextos massius que en centres petits i selectes.
Això obre la porta a demagogs i oligarquies que governaran adaptant-se al declivi cognitiu col·lectiu: menys deliberació, més espectacle. El problema no és generacional –no és “culpa” de la joventut–, sinó estructural.
