De Tamara a TikTok
Quan van aparèixer les televisions privades, a principis dels noranta, Espanya va posar en marxa la seua pròpia fàbrica de monstres. Crónicas Marcianas o Salsa Rosa van convertir la diferència en espectacle i la vulnerabilitat en mercaderia. Aquella nova televisió, que competia per l’audiència i pels ingressos publicitaris, a qualsevol preu, va obrir una escletxa entre el dret a ser vist i el dret a no ser humiliat. Entre tots els seus personatges, cap com Tamara –després Yurena– simbolitza millor la fragilitat exposada i la confusió entre èxit i escarni.
La sèrie Superestar –del creador i guionista Nacho Vigalondo, emesa per Netflix– revisita aquell univers amb una mirada empàtica i crítica. Mostra com una jove amb aspiracions artístiques i la seua mare Margarita Seisdedos va ser convertida en paròdia nacional, víctima d’un sistema que disfressava la crueltat de diversió. El friquisme dels 2000 va ser una forma d’exclusió social mediàtica: els marges del carrer es van traslladar al plató i el dolor i la humiliació van fer petar els índexs d’audiència.
Avui, l’escenari ha canviat, però el mecanisme no és gaire diferent. Els i les influencers no necessiten productors: s’enregistren, s’editen i es venen. Han guanyat autonomia, però la dependència dels algoritmes reprodueix la mateixa lògica d’explotació. Si abans els programes decidien qui era friqui, ara les plataformes decideixen qui és rellevant. La vulnerabilitat ja no s’oculta: es monetitza. La confessió, el trauma i la intimitat continuen commovent el públic digital.
Les pantalles d’ahir buscaven audiència; les d’avui busquen dades. Però darrere de cada clic hi ha la mateixa temptació de mirar el dolor aliè com a entreteniment. El periodisme social, aquell que intenta comprendre abans que exhibir és potser l’últim tallafoc que resisteix com pot. Ens recorda que la visibilitat no és sempre victòria i que el respecte pot ser una forma de resistència.
El cas d’Alcàsser va inaugurar la telebasura amb famílies en dol, retransmeses en directe. Avui, el dol és digital: es fa amb filtres, amb hashtags i amb likes. Tamara, amb el seu “No cambié”, continua sent una metàfora incòmoda. No va canviar ella, no ha canviat el sistema. Només el format. I la pregunta segueix oberta: podrem algun dia convertir l’exposició en empatia i l’entreteniment en coneixement?
