Pobres arbres
La vida secreta dels arbres –en el sentit del llibre de Peter Wohlleben, guarda forestal i escriptor alemany– parteix de la intuïció que, en la naturalesa, els arbres no són individus aïllats, sinó organismes que es relacionen, s’associen amb fongs, competeixen, cooperen, i depenen del sòl i l’entorn molt més del que solem imaginar. En un bosc, l’arbre viu dins d’un sistema.
En canvi, un arbre plantat al carrer té sovint la condició de mobiliari urbà. Viu en un escocell mínim, envoltat de paviment, en un sòl compactat, amb poca infiltració d’aigua, podes agressives i la remota esperança que algun dia arribi a fer ombra, a reduir la temperatura i –sobretot– sense molestar ningú. De l’arbre urbà esperem, doncs, que sigui discret i heroic alhora.
La paradoxa de les ciutats és que planten arbres per combatre la calor, però sovint els planten d’una manera que no arribaran mai a esdevenir organismes madurs i actius. Plantar arbres no és suficient si no tenen aigua, sòl, espai; si no són d’espècies adequades i no se’ls protegeix fins a la maduresa. Un arbret jove sol ser un brindis al sol. Es presumeix de plantar un miler d’arbres, però el que compta de veritat és quants en sobreviuran 20, 30 o 50 anys més tard. L’esperança mitjana de vida d’un arbre de carrer queda a molta distància de la longevitat que la majoria de les espècies assolirien en condicions adequades.
L’arbre urbà és un exiliat. Al bosc, encara que competeixi, forma part d’una comunitat biològica; al carrer, queda convertit en individu solitari, podat i encapsulat. No n’hi ha prou de plantar arbres; caldria “plantar” condicions de vida per als arbres. Això vol dir escocells grans o continus, sòls estructurals, drenatge, reg d’establiment, menys paviment impermeable, menys poda ornamental, selecció d’espècies adaptades al clima local, diversitat per evitar plagues i una protecció política real dels arbres adults. L’arbre no hauria de ser decoració verda, sinó infraestructura viva.
Dit d’una altra manera: la ciutat que estima els arbres no és la que en planta molts per fer-ne una fotografia, sinó la que els deixa arrelar, créixer, envellir i fer ombra als qui vindran després. La ciutat bona per als arbres és també més bona per als vells, els infants, els caminants i els qui no poden refugiar-se sempre en un cotxe o en un interior climatitzat.
