‘Miceli’

Enmig del soroll mediàtic que acompanya la diada de Sant Jordi, gairebé ha passat desapercebuda una joia literària, Miceli, la poesia que Xavier Macià ha escrit el primer quart d’aquest segle. Aquest passar de puntetes, però, en realitat és un joc poètic que connecta directament amb l’essència del títol amb què, no en va, ha batejat el llibre.

El miceli és la xarxa de filaments que arrapa els fongs a la terra i en xucla l’aliment. La seva aparença és similar a les arrels, encara que estrictament no ho són, ja que els fongs no pertanyen al regne vegetal. La veritat és que és un títol estrany i, tanmateix, encertat per a un llibre de poesia, perquè el miceli és delicat i s’escampa ocult, discret, en silenci, però alhora desenvolupa funcions imprescindibles per a la vida. Amb la mateixa elegància, sense fer soroll, Macià ens mena de bracet fins a la seva infantesa, a muntanya, i ens parla de la natura, de tornar a l’origen, a les deus: “El lloc és un bocí del que tu ets.” Mentrestant, retrata les mans del seu pare i, tot llegint-lo, no podem evitar pensar en les del nostre, i se’ns fa present, sense voler, el darrer estiu de la mare: “Jo sé que en el seu món vast i concís ballem el darrer vals i ens abracem.” De fet, el gran tema de l’obra és la mort i la fugacitat de la vida, “és breu la vida que vivim; la resta, no és tan sols ni vida, només temps”. Especialment, entre els poemes, colpeix Les hores oblidades, sobre el dolor per la mort de l’amic que va voler marxar massa d’hora: “No sé com oblidar-te.”

Però no tot és nostàlgia, sinó que a Miceli també hi trobem la bellesa eterna del viatge, “Firenze emana un dolç perfum de nards i crisantems”, perquè “cada viatge és un retorn”, i la descoberta del sentit de la vida: a la fi, “la vida té raó: la vida és bella.”

El llibre clou amb un parell de poemes novaiorquesos, fins ara inèdits, que Macià anomena “de final de trajecte”, ambdós escrits en homenatge, i ambdós amb el tema de la mort, de nou: “Voldries ser feliç i no pensar en la mort, en els teus morts”, i així i tot, irònics: “Em va costar, esclar –redeu, si em va costar!– intentar viure i no fer gaire el ploricó. Una putada.”

Precisament per la insistència de la mort, Miceli és un compendi de vida, però sobretot un estudi inesperat sobre la naturalesa humana.