Anècdotes

En una ocasió, Francesc Pujols li va dir al seu amic Josep Pla que “en l’enorme misteri obscur de la raça humana, l’anècdota és l’única escletxa de psicologia real”. A parer meu, aquesta visió afilada del filòsof barceloní es posa del tot en evidència quan un polític que ha abandonat la primera línia fa públics episodis que durant anys ha mantingut al fons d’un calaix. Aquest és el cas recent de Miquel Aguilà, qui es va mantenir en la política activa durant tres dècades, com a alcalde de Balaguer, diputat provincial i senador. Trenta anys –vint-i-quatre d’alcalde– donen per a moltes vivències, les quals ara publica en el llibre Històries i cabòries (Balàgium editors, 2025).

El llibre no consisteix en unes memòries convencionals, sinó que l’autor ha elegit una estructura certament més entretinguda: relata, en 46 capítols, anècdotes, històries i reflexions –en bona part fins ara inèdites i contextualitzades amb nombroses fotografies– les quals sens dubte faran les delícies dels seus veïns de Balaguer, però també de qualsevol que sàpiga llegir entre línies, ja que en conjunt són el retrat d’una època irrepetible.

Moltes de les històries que aplega el llibre són un relat subjectiu, si bé prou sostingut amb números i documents, sobre diverses actuacions municipals, com ara el negoci que va fer la ciutat amb la compra de la Cros, les gestions per aconseguir el Xalet Gramunt o la canalització de la segla del Cup. Tanmateix, les més sucoses tenen a veure gairebé sempre amb la personalitat de l’autor, com quan es va haver de disfressar de si mateix en una carrossa de carnestoltes en què participaven les seves filles, quan va assistir a la boda de l’actual rei d’Espanya (llavors senyor de Balaguer) o la sorpresa de trobar una corona de morts i una pistola al despatx d’alcaldia, quan va accedir al càrrec.

Altrament, Aguilà no defuig en cap moment els episodis més polèmics i dolorosos, com les querelles que van interposar contra ell o alguna derrota electoral, i n’ofereix la visió més íntima. Tampoc evita fer crítica política. Amb tot, aquest recull d’històries i cabòries covades durant anys i ara públiques es pot resumir amb la resposta que sol donar l’autor quan li demanen com valora el seu pas per la política: “He conegut molta gent i he conegut la gent”.