Nagori

Tot just fa una setmana que hem acomiadat l’estiu amb l’esperança de matinades més fresques i migdies amables. Els jorns més curts ens avisen que la tardor treu el nas entre els aparadors de roba coordinats, tots ells dins de la gamma cromàtica dels tons terrosos i ornats, sovint, amb composicions orgàniques com carabasses o safates a vessar de magranes i peres Conference. La tardor és l’estació de la tornada a la sensatesa, a l’ordre del dia a dia, a la rutina de la feina, a l’escola, als deures i al cafè fort quan encara no clareja. Tot és previsible, gairebé avorrit. L’esplendor de l’estiu es difumina. Es tanquen les piscines, les platges es buiden. Els vestits blancs i les sandàlies abandonen els carrers. Les places tornen a ser tranquil·les, ja només se sent riure la canalla a l’hora del pati. Aviat, a penes quatre de la resistència s’estaran a les terrasses al vespre, només si encara s’hi permet fumar. Amb la primera boira, però, serà inevitable que ens oblidem de les calorades i, sense voler, enyorem els dies lluminosos, la roba de rentar i posar, les tertúlies a l’hora del vermut i el gelat de la tarda.

Els japonesos tenen una paraula que defineix aquesta sensació, aquesta melangia o enyorança per l’estació que s’esvaeix: nagori. És la nostàlgia suau pel temps viscut quan som conscients que una etapa bona es tanca. No es tracta només de tristesa, sinó de gratitud pel que ha estat, pel que hem gaudit mentrestant, com el sabor que resta quan engolim la darrera cullerada d’un plat que ens plau, o el rastre del perfum quan algú estimat s’allunya.

L’estiu s’ha fos discretament, com ho fan les orenetes cada any, quan la nostra pell encara recorda la carícia de l’aigua salada, l’aroma de la crema solar calenta i el tacte de la sorra als peus. El darrer sospir d’un cicle ens convida a escoltar aquest moment únic, com ho és a la seva manera cada posta de sol.

Potser és això el que ens ensenya el final de l’estiu: que viure és saber acomiadar-se sense retrets, amb agraïment. Que la bellesa no rau en la durada, sinó amb la intensitat de cada instant. Que les circumstàncies no són una presó, només són una etapa que un dia o un altre deixarem anar amb un somriure, encara que mai se’n van del tot, com un residu bell. I llavors sabrem que cada pedra del camí és un regal.