La vida com a obra d’art (I)
Fa dies que dono tombs a la idea de convertir la vida en una obra d’art. Per fer-ho, crec que cal partir d’un llenç tan gris com la rutina d’un personatge secundari d’una pel·lícula de sèrie B qui, sense destacar en res, ha viscut moments més o menys bons i més d’una decepció. Res remarcable, més aviat es tracta d’anar passant els dies sense pena ni glòria. Aixecar-se cada dia a la mateixa hora, dutxar-se, esmorzar a correcuita, anar a treballar, després una estona al gimnàs o passar pel supermercat a comprar quatre coses i cap a casa, on espera una muntanya de roba per rentar, planxar i desar, fer el sopar, ajudar els fills, tornar alguna trucada, amb sort mirar un capítol del programa favorit i cap a dormir. I així, un dia darrere de l’altre, fins que el cervell fa “clic” i es pregunta si la vida adulta es tracta només d’això. Però la llum del flaix només dura un instant, no en va la roda de les obligacions –i la culpa– engoleix sense pietat.
Què passaria, però, si en lloc de descartar aquesta idea amb la mateixa indiferència que fem lliscar una publicació d’Instagram, finalment prenem una decisió: viure com si cada acció fos una pinzellada amb sentit i cada moment una oportunitat per elevar la nostra existència cap a la bellesa conscient.
Tot això no es pot fer en un dia. Primer, cal bastir les bases d’una vida amb sentit a través de l’autoconeixement. Qui soc, d’on vinc i on vull arribar són preguntes clau que exigeixen respostes diàfanes que només ens devem a nosaltres. També cal identificar quins són els valors superiors que ens guien, els sine qua non, els imprescindibles. Ells seran la nostra brúixola com a artista creador, on aferrar-nos quan tot s’ensorri, quan sembli que no hi ha esperança o quan el dubte o, encara pitjor, la por ens paralitzin.
En tota obra d’art és clau què hi ha i també de què cal prescindir, què trenca l’equilibri, què embruta, de quines coses ens hem de desfer. Quan ja tenim clar què hi hem de posar, arriba l’hora de fer lloc, d’alliberar els hàbits que ens encadenen o ens emmalalteixen i també els ancoratges que erosionen la vitalitat, els quals, com una garra, impedeixen avançar i créixer. Un cop s’ha pres la decisió, ara és l’hora de triar i preparar els materials i disposar-nos a crear. Continuarà.
