L’últim tribut de franquistes de Lleida

Estava jo amb les meues coses a la redacció de la vella La Mañana del carrer San Anastasio, ara carrer Democràcia, quan va sonar el telèfon de la meua taula. El director, Emilio Rey, em cridava al seu despatx. Estava amb Miguel Gómez Benet, aleshores cap de la Guàrdia de Franco i posteriorment encausat per pertànyer a l’extrema dreta. “Aniràs a Madrid a cobrir l’enterrament de Franco”, em va dir. Acabats de complir els 20 anys i amb tan sols quatre mesos a la casa, allò, més que un honor, em va semblar una mala passada. I allà em tenen, a les deu de la nit del dissabte 22 de novembre, amb americana, camisa blanca i corbata negra per si de cas (la meua mare va ser taxativa en aquest punt) i protegit per la trenca universitària amb caputxa, als 70 de màxima moda, bloc, bolígraf i càmera, una Olympus diminuta, a la rambla Ferran on s’alineaven, en fila índia, una dotzena d’autocars per acollir els prop de 500 lleidatans, la majoria per devoció i altres per compromís, disposats a viatjar fins a Madrid. No hi faltava ningú de la vella guàrdia franquista: excombatents, veterans de la División Azul, cavallers legionaris, membres de la Guàrdia de Franco, de la Falange, del Frente de Juventudes... Gómez Benet m’ubica a l’autocar número dos, el de la Legió. A les onze s’encenen els motors. El viatge –llavors no hi havia autopista– es va fer interminable. Molt tràfec de botelles de conyac, que anaven de davant a darrere en viatges d’anada i tornada, i entre xarrup i xarrup cançons a plens pulmons de Yo tenía un camarada, Cara al sol, Soy el novio de la muerte i altres mostres del cançoner franquista. Després de parar en el mític 103, punxada tot just sortir de Guadalajara. El conductor, malgrat l’ajuda, va tardar a canviar la roda i vam arribar al Valle de los Caídos amb retard, la qual cosa ens va fer perdre el lloc reservat per l’organització. Matí gèlid. Al punt del migdia van començar a desfilar autoritats. Aplaudiments entusiastes a Pinochet i entusiasme no indescriptible amb Joan Carles. Silenci sepulcral, això sí, braç en alt, al pas del fèretre de Franco. Cap a les dos del migdia va acabar tot. El president de la Diputació, Juan Casemiro Sangenís, s’atansa a saludar-nos. Un lleuger refrigeri i tornada cap a Lleida. A l’arribar (no hi havia mòbils) ens vam assabentar de la mort del lleidatà José Corbella Albiñana, exalferes provisional, víctima d’un infart quan tornava a Barcelona. Era el germà gran del que poc després seria alcalde de Lleida durant la Transició, Ernesto Corbella, que el 1979 entregaria la vara de paer en cap a Antoni Siurana, guanyador de les primeres eleccions municipals democràtiques des de la Guerra Civil.