L’oci
Als anys vuitanta, per encàrrec de Julio Iglesias, José Luis Perales va compondre ¿Y cómo es él?. Ben segur que la recordeu, perquè solia formar part del repertori habitual dels temes musicals més romàntics de finals del segle XX. Amb una barreja de gelosia i curiositat, el protagonista de la història es deleix per saber com és la nova parella de la seva estimada i, per esbrinar-ho, li pregunta amb massa insistència: “¿En qué lugar se enamoró de ti? ¿De dónde es? ¿A qué dedica el tiempo libre?”
I aquí és on volia arribar: no li interessa de què treballa, quin cotxe té o com es diu, perquè el que ens defineix és, en bona part, a què ens dediquem en el temps d’oci, quan res ni ningú ens empeny.
De fet, el sociòleg francès Pierre Bourdieu considerava que l’oci mai era neutre, sinó un dels trets més distintius de classe. No en va, el que triem fer quan no tenim obligacions fa la diferència entre el ventall de possibilitats o “vides” que podríem tenir, el que realment ens delata. I això ja ho sabien els antics romans: otium com a espai de cultiu intel·lectual contrari al negotium, que representa les obligacions.
Descomptant les hores que hem de dedicar a les funcions vitals, com dormir, descansar o menjar, i a les obligacions, com treballar, cuidar la família i la casa o anar a comprar, normalment ens haurien de restar unes hores de llibertat.
Certament, no tots tenim el mateix temps lliure, perquè també depèn de l’època vital en què ens trobem, de la salut o de la butxaca, però qui més qui menys disposa d’un mínim marge de lliure elecció. Llavors, què fem?
No és el mateix passar l’estona fent lliscar el dit per la pantalla del mòbil que llegir un llibre, no és el mateix anar al gimnàs que quedar amb uns amics a fer un beure, ni és igual anar de compres a un centre comercial que fer una partida de pàdel o, simplement, aprendre alguna cosa nova, escriure o pintar.
En realitat, podríem dividir el temps lliure en dues grans accions: consumir o crear. A partir d’aquí, i sabent que el dia dura vint-i-quatre hores per a tothom, en aquells instants que només són nostres es conforma l’espai on podem trobar la clau per aconseguir una vida millor, sense retrets, sense excuses com el típic “no tinc temps”, quan la realitat s’apropa més a “això no és la meva prioritat”.