Fallaires

Avui al nostre país celebrem la llum i la terra i això és, en definitiva, la vida. Com passa amb Nadal, és una festa que ens connecta amb els cicles de la natura i amb els nostres ancestres i, per tant, també amb la cultura que ha arribat als nostres dies perquè generació rere generació l’ha anat passant. Per això som baula i com a dipositaris d’aquest patrimoni tenim la responsabilitat de mantenir-lo viu.

Un patrimoni que, ho diu la UNESCO, encara que sincerament no estiguem en el millor moment de la legalitat internacional, és de tota la humanitat en el cas de les falles, el riu de foc que es dibuixa per la falda de la muntanya tan bon punt s’ha fet fosc, pels volts del solstici d’estiu, en molts pobles del Pirineu. La serpent encesa que es veu per la muntanya són els fallaires que carreguen el foc a l’esquena i el baixen fins al poble, un rol antigament reservat per als homes i que avui dia, afortunadament, ja és obert a la participació femenina. El meu padrí havia estat fallaire, probablement com el seu pare i el seu padrí, i ara, dues generacions després, ho és la meva filla, i aquí rau l’emoció i la solemnitat de la festa en saber com de profundes són les arrels que compartim amb les persones, de fet, és igual si són família o no, que ja no hi són però que van viure abans que nosaltres en aquest trosset de terra.

Molts d’aquests pobles són víctimes d’una sagnia de població. Aquests dies, però, s’omplen de gent i de vida, amb descendents, antics veïns o simplement visitants, que volen celebrar la festa en un equilibri difícil d’aconseguir perquè la línia que separa el risc de desaparició i la massificació no és del tot clara. A alguns veïns els incomoda la presència de forasters, però deixar morir la festa d’inanició perquè no quedi massa ningú per celebrar-la, no és tampoc una bona opció.

Les falles, la cultura popular, són abans que les fronteres administratives. Així, per exemple, a Montanui, Osca, no comencen fins que no veuen el faro encès de Vilaller, Lleida. Per això, dol veure el cartell del Consell Comarcal de l’Alta Ribagorça amb un calendari faller que obvia els pobles que, tot i que comparteixen, com és obvi, tradició, llengua i cultura, són de l’Aragó. Ja hi ha qui s’està esforçant a fer desaparèixer la franja, potser no cal que els ajudem.