Feixisme banal
“Us recordo que aquesta gent també vota”. “És molt fàcil parlar quan ho tens tot resolt i un àtic al centre”. “I jo quina culpa en tinc, que allà estiguin com estan?” “No es tracta de bondat, sinó de bonisme”. Heu dit mai frases com aquestes o us sembla que són de sentit comú? És el test que plantejava Michela Murgia a l’assaig Instruccions per fer-se feixista, portat al teatre per Mercè Arànega fa uns anys, per determinar el nostre nivell de feixisme, podríem dir-ne, banal. L’autora volia assenyalar com aquesta ideologia penetra en la societat a través d’arguments quotidians com aquests que amaguen lògiques profundament autoritàries.
El llibre és un crit d’auxili per conscienciar-nos com tots podem caure a legitimar el feixisme amb fal·làcies d’aparença raonable. L’autora deia que no era un joc o una provocació per després assenyalar allà els feixistes, aquí nosaltres, els demòcrates, sinó que en alguns moments, potser els més durs, els més superficials o els d’emprenyamenta profunda havia escrit o pensat, encara que només fos un instant, coses d’aquest estil. Com tots. Per això, només des d’aquesta consciència podem lluitar veritablement contra els discursos de l’odi. Discursos d’odi que també es poden fer en català, és clar.
En català es pot fer literatura, filosofia, matemàtiques i física quàntica. I més enllà d’aquell eslògan de “Només en català es pot dir t’estim/e/o”, també es pot odiar i es pot ser un feixista de campionat. La història, però, s’obstina a situar la nostra llengua com a objecte d’odi persistent per part dels feixistes, i la sociolingüística la col·loca en situació de diglòssia, és a dir, de desigualtat respecte del castellà. Per això, els catalanoparlants, que aixequi la mà qui no s’hi hagi trobat, vivim sovint situacions de discriminació. Des d’haver de renunciar a la nostra llengua en situacions íntimes com anar al metge, en ocasions importants, com unes oposicions, o en altres de més quotidianes com demanar un cafè amb llet. Per això és tan injust el que ha fet l’Institut Català Internacional per la Pau en l’exposició al Palau Robert en què semblava que equiparava la demanda dels catalanoparlants de ser entesos en la nostra llengua, amb altres continguts racistes i estigmatitzadors. Això és també feixisme banal.
