La passió, clau de l'èxit

Escrivia fa gairebé deu anys, en aquesta mateixa finestra, que la plantilla del Lleida vivia apassionada amb el que feia i que la passió amb què es fan les coses és la diferència entre l’èxit i el fracàs. Aquell 10 d’abril del 2011, l’equip entrenat per llavors per l’enyorat i estimat Emili Vicente, guanyava per 3-0 el Terol i aconseguia entrar en llocs de play-off. Eren les últimes cuades de la UE Lleida, que al juliol passaria a una nova propietat i a dir-se Lleida Esportiu després d’una subhasta amb moltes arestes.

Ahir es va tornar a guanyar 3-0, aquesta vegada davant de l’Hospitalet i en circumstàncies molt diferents, amb un format de campionat insòlit i enmig d’una pandèmia mundial que acaba per trasbalsar i angoixar el més assenyat dels éssers humans.

El Lleida ha començat la segona volta de la millor forma. No s’ha de presumir perquè en aquesta lligueta tan igualada i estranya qualsevol cosa és posible.Pero la humilitat, el culte a l’esforç i al treball, la companyonia i la lleialtat, són algunes virtuts d’aquesta plantilla de Molo. Tan apassionada com el mateix tècnic, que va sumar la seua segona expulsió de la temporada, curiosament davant del mateix rival. El d’Almeria, tot cor i caràcter, ha de mesurar més el seu ímpetu.

Cal esperar que la victòria d’ahir sigui un punt d’inflexió i que definitivament l’equip assoleixi aquesta regularitat i velocitat de creuer que li permeti consolidar-se ja a les posicions de privilegi. A l’abonat del Lleida cal aplaudir-lo una vegada més. No pot assistir als seus partits, però segueix el seu equip amb la mateixa passió. Potser augmentada pel fet que és encara més gran el desig de poder veure, per fi, els seus jugadors a peu de gespa. S’ha de dir que el partit era televisat, però res com la ràdio i més si s’ajunten dos generacions com els meus companys i amics Jordi Guardiola i Oriol Jové. Mestre i alumne i una mateixa passió.