Vent de tramuntana
U n partit sense gaire història, amb dos equips en principi molt igualats a la taula però amb una clara diferència: el Bàsquet Girona porta una línia ascendent i l’Hiopos Lleida sembla no existir en els últims encontres. Finalment, l’equip lleidatà va acabar cedint una derrota que fa mal, especialment al ser a casa, on el balanç ja és de quatre partits guanyats per set de perduts amb el d’ahir.
A menys d’una setmana per a la Copa del Rei, un objectiu que entrevèiem després d’aquelles primeres jornades tan il·lusionants, arriba el moment de posar les coses en perspectiva. Aconseguir vuit victòries a hores d’ara és, sense matisos, un èxit rotund si recordem quin era el propòsit inicial: assegurar la permanència. I amb el balanç actual, semblava que aquesta meta ja no era una esperança llunyana, sinó una possibilitat cada vegada més real.Es repeteix sovint que els campionats els guanyen els líders. Cert a mitges. Els líders obren portes, sí, però és l’equip qui construeix el camí. El nostre horitzó immediat és seguir a l’ACB i aquí un jugador diferencial marca el salt de qualitat, si troba al voltant una estructura que el sostingui.
Altrament, el talent queda condemnat a l’anècdota.Allà hi ha exemples recents que ho demostren. Granada, amb Luka Bozic, un jugador molt valorat i perfectament conegut a Lleida. Saragossa, amb Santi Yusta; Andorra, amb Shannon Evans...
Noms que pesen, plantilles que no sempre s’enlairen. El lideratge sense context pot convertir-se en un esclat, un llampec, però no en un projecte. Potser el talent individual guanya partits, i domina les taules d’estadístiques individuals, però només la solidesa col·lectiva pot construir el futur.
