Gooooooooool!

Si vostè té un moment, oi que no havíem parlat mai de futbol? I ara, on s’és vist! Sobretot ara, que portem un meset amb el tema queee... I no parlo estrictament de la cosa esportiva. Comencem-nos a preguntar i verbalitzem què passa pel cap de determinats mamífers d’aquest planeta quan veuen futbol. Per exemple, no voldria jo ferir esperits ja en calma, però observem els culers, va –Sant Antoni, ora pro nobis! Suggereixo amablement a aquesta gent de can Barça que tinguin allò que es coneix com “una seguida”. Vull dir, si comencem perdent, perdem. I si comencem guanyant, guanyem. No fem patir, home, que això ha estat un no viure! Recordem l’Inter? Començo. Perdo. Remunto un 2-0. Em poso 2-3. –Blaugraaanalveeent!– M’empaten. Pròrroga. 4-3. Perdo. I el Barça-Madrid!? Mare de Déu del Claustre! Set gols més i el VAR i l’artèria aorta a punt d’explotar. Sort que “Porto l’escut al piiit, em protegeix el cooor”. Set gols. SET. Que és molt guapo, però van ser SET oportunitats de xiscles, crits, brams, alirets, esgarips! Set gemecs, gralls, udols i aücs del paio que seia al bar i seguia el partit. Qui’l va... Set vegades per calçar-te els salèncios i baixar al carrer a rebentar-li les dents, perquè allò no és ni mig normal.

Per què aquest espectacle lamentable per, com deia aquell: “22 paios en calça curta perseguint com a bojos una pilota”? Per què aquell home gemegava i udolava caaada vegada? Quina culpa en tenim jo i el meu gos, de la seva anada d’olla? Sabem que allò no són crits normals d’alegria o de patiment, oi? Allò és com escoltar un boc en zel que canta La Traviata! Per l’amor de Déu! Coneixement, que tenim una edat! I després hi ha els que tenen necessitat de tirar petards #vahomeva i els que surten a pitar! “Sortir a pitar” com a motivació vital... #buenopuesmoltbépuesadiós.

Tot és respectable, sí. Hem de ser més tolerants, ho sé. Total només passa de tant en tant. D’acord. Però sempre hem de ser els mateixos els que aguantem la tonteria dels esventats, eh? Sempre? –Del tint de Lamine Yamal ja en parlarem un altre dia.

Ah! Bon Aplec a la gent de Lleida i ànims als fetges i als ronyons, només són tres dies! Que segurament importa poc tot això, però que quedi dit.