Autenticar-se o morir

Si vostè té un moment, confesso que vaig començar a redactar aquest article fa dies en saber que Salut deia que reforçaria el mecanisme d’autenticació –que serveix per certificar la nostrada autenticitat com a éssers del planeta Terra– per entrar a La Meva Salut. Som la central de control sanitari dels més grans de la família que fa dies que han dimitit de tanta app i contrasenya. –S’adona de com hem deixat caure tota una generació de persones grans, redeu?!– Tots controlats: SMS per a la padrina A, per a la iaia B i per al iaio C. Tot al nostre mòbil o mail. Problema resolt. Aparcao!

Fa gràcia tot aquest entramat de protecció de dades i seguretat, sobretot quan arribes a la sala d’espera, que comparteixen quinze consultes diferents, i et fan descarregar una butlleta en paper amb una mena de contrasenya draconiana OPO 0976k que aguantes amb els ditets sense separar la vista de la pantalla i, al final, el que passa és que amb el so d’un telèfon del segle XIX sents ANNAAAMARIIIIAMAAARTIIIICONSUUULTASIEEETE en mig d’una sala amb noranta persones. És xocant... Amb la banca online fa temps que passa el mateix, però aquí com que el que protegim són els lereles de cadascú, ho prenem amb més interès. Ho admeto. Tot això va començar amb la pocasoltada dels contestadors automàtics. Si tiene una reclamación, marque uno: 1. Si quiere hacer una cosulta, marque dos: 2. Si quiere consultar sobre viajes, marque almoadilla: #. Si prefiere viajes al Carible, diga Caribe: CARIBEEE! Si quiere hablar con una operadora, diga sí: SÍ! I llavors arribava aquell: Perdone, no le he entendido. Si quiere hablar con una operadora, diga sí. I aquí et veies a tu mateixa projectant un grito huracanado en forma de “SÍÍÍÍÍ”. Tempus fugit. Cada cop, teòricament més protegits, però també més vulnerables, la veritat. El cas és que avui per avui no hi ha altra opció: autenticar-se o morir. Passem estones impagables esperant codis numèrics que t’arriben per terra, mar i aire i que tenen l’amabilitat de deixar-te entrar en espais virtuals que creiem que són nostres, però que segurament ni existeixen. El món és una mentida, deia la padrina Calamanda, tot i que segurament importa poc tot això, però que quedi dit.