Ni del *serca, ni del lejos
Si vostè té un moment m’agradaria compartir un moment vital sensacional. Recordo que feia vacances, “el dia era dolç i el sol enamorava” com escrivia Rodoreda –adoro Rodoreda, sap? Tenia el diari a les mans i l’havia llegit sense problemes el dia anterior, li juro! –No juris, Martí!
Aquell dia de sol-que-enamora alguna cosa va canviar. Les lletres de les columnes del diari es van transformar en una mena de codi Morse; una processó de formigues –Què sé jo si amb ales o sense! Si casi no veia les formigues, com vol que veiés les ales! Punts dispersos per l’univers, impossibles d’interpretar SENSE ULLERES.
S’hi reconeix, oi? No ric, jo, no! Agafar el diari i primer, l’allunyes tant llarg com et donen els braços, i no. Després, fas l’exercici contrari perquè esperes dir: però d’aprop, bé! El diari ja et toca al nas, ho veus tot doble i inspires aquella olor de petroli del paper imprès. Tampoc. Encara et queda una tercera via –quins temps aquells de les terceres vies, eh!
Tornes a posar el diari a la distància adequada –va, calma, second round– i comences a fer ganyotes amb els ulls a veure si el tema no fos un senzill problema d’enfocament. Sempre se li pot donar la culpa a l’enfocament! Ganyota amb l’ull dret, ganyota amb l’ull esquerre. Doble i llarga ganyota bilateral fins que sembles Kim Jong-un quan busca traïdors a la desfilada de les tropes. Tot borrós. No way. Silenci. Et resisteixes a córrer a buscar les ulleres. “Abans em compro un bon casc!”, diu ma germana. Has passat dels quaranta-molts i ja no hi veus bé. Ni amb ulleres! Aquí arriba la primera crisi i amb ella, en el millor dels casos, les primeres ulleres o, en la majoria dels casos, les primeres progressives. I ai, aquell primer dia que el món, durant unes hores, té vida pròpia, les escales són com un blandiblú, i el teu cap i les cervicals embogeixen per trobar l’enfoc del *serca i de lluny.
Que no hauríem de patir, carallots que som, perquè és la primera crisi i darrere en venen cinc-centes cinquanta més. Sí! Que sí, li dic! Que quan plou molt, no hi valen paraigües. No em sigui miquetes ara, que portar ulleres és el menor de tots els mals que vindran, cregui’m. Tot i que segurament importa poc tot això, però que quedi dit.
