...i Microsoft va caure
Si vostè té un moment, goiti que en aquesta vida hem viscut bastant de tot allò poc probable, molt impossible, rarament imaginable: torres bessones, pandèmia, apagada elèctrica, la IA...
Sumem-hi la caiguda de Microsoft de la setmana passada, també “altament improbable”. Posar-se davant del pc i que la cosa no tiri... Apunti: crisi digital, viscuda! Encara compten i compten quin ha estat l’efecte econòmic d’aquesta sacsejada cap al system breakdown.
És entre graciós i entranyable que el problema fos molt similar, en l’essència, a allò que passava a casa quan érem petites: “Va, ves a apujar els ploms” era habitual, perquè saltaven, queien o es fonien...
El que va passar al gegant Microsoft, diuen, també va ser un problema de sobrecàrrega −maaassa poc, diria el padrí! Tot el planeta tremolant, les administracions públiques amb el cor a la mà. La gent caminant cap al despatx del costat a parlar, perquè el Teams no funcionava. El Copailot tampoc, per tant, tocava tornar a pensar i deixar de demanar al becari digital superdotat. Tampoc no podíem enviar correus electrònics. Drama. A Austràlia, afectació als serveis d’intel·ligència i a la policia federal. #vamosamorirtodooos
Li confesso que estic desenvolupant molta empatia cap a tots els tècnics de serveis digitals, els informàtics de tota la vida, vaja! Perquè si bé és cert que tenen la culpa de tot, sempre!, i que només la seva presència fa que la pantalla que NO funcionava torni a activar-se en segons, també és veritat que viuen un moment que, en el seu àmbit, tot són amenaces, activitats malicioses, ciberatacs habituals, degradacions de serveis o caigudes reiterades de coses impronunciables...
On ha quedat aquell entranyable ERROR 404, principi i final de tot plegat? Tinc un company “de sistemes” que em va fer riure. Parlava d’ell i vaig haver d’admetre que en aquell instant no recordava el seu nom −li juro que el sé, però em passa! I el tio em respon “per a tu soc Sr. Notor Narasaim Primir”. Ho capta? És llest, el peça, eh! Ric cada cop que hi penso... Al final, es tracta d’això, encaixar les punyalades i no perdre la capacitat de riure. Oi que m’explico? Que segurament importa poc tot això, però que quedi dit.