Nuremberg no és una pel·lícula

He anat a veure la pel·lícula Nuremberg de J. Vanderbilt, amb grans interpretacions de R. Crowe i R. Malek. Els judicis de Nuremberg (1945-46) contra el que quedava de la cúpula nazi van ser el primer pas per posar en pràctica una jurisdicció penal internacional. Els milions de morts de la Segona Guerra Mundial exigien un esforç general per impossibilitar una possible repetició dels fets que van originar la tragèdia. Britànics, francesos, nord-americans i russos van aconseguir posar-se d’acord per organitzar aquest judici històric. La creació de l’Organització de les Nacions Unides (ONU) també posava les bases per un futur en pau i sense guerres. Recordem que els principals garants d’això van ser: França, Regne Unit, Estats Units, Unió Soviètica i Xina. Veure aquesta pel·lícula m’ha fet pensar fins a quin punt han canviat les coses des d’aquesta voluntat inicial. Ara Rússia fa pràcticament el que vol amb Ucraïna amb vistiplau de nord-americans, xinesos i amb la Unió Europea (UE) a remolc del que decideixin els altres. Trump ja ha posat els ulls en Veneçuela i Xina, fa temps que ho ha fet amb Taiwan i altres illes. Em temo que quan alguna faci el següent pas, les altres dos s’ho miraran de lluny. Sembla que Estats Units, Rússia i Xina hagin decidit respectar els interessos territorials de cada un sense grans interferències. L’ONU no fa pràcticament res –les potències tenen dret a veto– i Putin, malgrat tenir una ordre de detenció de la Cort Penal Internacional, viatja per on vol. El dret penal internacional ha passat a ser paper mullat davant la llei del més fort. En resum: estem actuant exactament a l’inrevés del que el món sencer volia impossibilitar al final de la guerra. Ara per a molts Europa és només un forat negre de burocràcia, sense una unitat real i cap capacitat coercitiva ni executiva davant dels abusos de les grans potències. L’ONU tres quarts del mateix. Això augmenta l’escepticisme de la gent. A Europa va començar amb els britànics marxant de la UE i es va estenent el mateix sentiment per altres països de la mà de l’extrema dreta. Els judicis de Nuremberg no són només matèria per fer pel·lícules –ja en van tres–, són la memòria històrica que ens recorda tot el que no hem de tornar a permetre. No podem caure en l’oblit i fer real la frase de G. Santayana: “Qui no coneix la seva història està condemnat a repetir-la.”