SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Fa una era, érem tots al parc de la Ciutadella. Hi havia mares i pares, parelles entortolligades, canalla jugant al vent, esperant una proclama. I va arribar la proclama. Els joves ballaven i saltaven i cantaven, els infants corrien d’una banda a l’altra, celebrant com si fos novella una efemèride molt molt antiga, les padrines demanaven a algú que les abracés, mentre la cara se’ls cobria de llàgrimes. Érem, ipso facto, un país independent.

Fa una era, més d’un milió i mig de persones van creure en una idea. I van creure aquells que la comandaven. Va succeir que foren aquells que la comandaven qui primer van fer-se fonedissos. El president al capdavant, camí d’un exili, com si fos un monarca antic i guillotinable. La idea d’un català en la penombra solitària d’una cambra amb el temps ha esdevingut internacional, malgrat que una il·lusió democràtica no importi a ningú, a ningú, fronteres catalanes enllà, com s’ha palesat d’una forma tan diligent i tan dolorosa.

Fa una era, omplíem els carrers. Sí, els atapeíem. Com mai s’ha vist a l’Europa moderna. Ens feien farcir els carrers per a fotografies memorables, dignes dels ulls dels nostres besnets. Érem els abanderats de la república, els faedors d’un país lliure sense rei ni exèrcit. I no tan sols abarrotàvem avingudes. També relligàvem fileres, agafats de les mans els uns amb els altres, entre rialles, per a enveja de les velles democràcies malaltes de llibertat. Ens posàvem samarretes que ens havien venut, a un preu ridícul si el comparem amb el preu amb què la vida tonta ens ven les utopies, i tots plegats componíem un bell mosaic acolorit, de matisos històrics. Una instantània equànime i perfecta.

Fa una era, els sentiments, les emocions, les paraules, van reïficar-se, per una era van fer-se corporis, tangibles. Il·lusions. Gairebé que podies tocar-les a mà oberta. No era ingenuïtat. Era intel·ligència. Modernitat. Coherència. Raciocini. Era dignitat. Res més. Una conseqüència lògica de la democràcia. Un vot.

Fa una era, van estomacar-nos. Hostiar-nos, vaja. En el nom d’un Estat, així, amb majúscules. Mentre rebíem i callàvem. Fins i tot ens ensenyaven a rebre. L’ase dels cops a la fi acaba rebent la recompensa. Ni que sigui en forma de l’horror de la vacuïtat, de la presó malaguanyada, de l’exili interior i de la repugnància, fins a la sacietat.

Bona Diada diumenge, pecadors. 

tracking