SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Sempre que baixo al País Valencià els dic, molt sincerament, que allà em trobo a gust, que aquella terra és la meva segona pàtria. Gairebé podria afirmar que quan m’exalto en aquests termes en realitat menteixo: percebo València com la meva primera pàtria. M’hi fan sentir com a casa, si deixem aquesta expressió en un sentit comú i molt genèric. Potser per circumstàncies històriques, potser sentimentals, conceben l’art, la cultura, la llengua, com una manifestació elemental que es mereix tots els respectes, totes les lloances. Només el simple fet d’escriure en català, en valencià, els aixeca un mur de consciència col·lectiva que ve de lluny, d’antic, i que es projecta sobre un present emboirat, ple d’ombres i injustícies, i enlluerna tant el futur que quasi no el podem albirar. Mai, enlloc, m’he sentit tan a recer del món hostil com a València, entre els meus amics i lectors valencians, cosins germans de nosaltres, els lleidatans, en l’accent, en la manera en què seiem a taula i mengem, en les vies que exhibim quan celebrem la vida, en les sobretaules gloriosament interminables, que es relliguen amb el capvespre, quan la lluna de València s’enfila en el cel i dins del nostre cel interior. Rafa Xambó, cantautor i professor de sociologia a la Universitat, és un d’aquests espècimens que celebren l’instant mentre han de patir-lo, ara que la dreta i la ultradreta (o sigui, el mateix) han retornat per endegar una campanya ferotge, irracional però molt meditada i esperada, anhelada des de la rancúnia d’aquests darrers anys del Pacte del Botànic. No podem imaginar, per molt que des de Catalunya ho contemplem als mitjans, la devastació que tan sols ha començat a maquinar-se i concretar-se. Com a les Illes. Rafa Xambó ha decidit, després de cinquanta anys de militància artística, intel·lectual i política, deixar els escenaris amb un darrer disc, Últimes cançons, a la manera grandiosa de Cohen, i un darrer concert, demà en un dels símbols de lluita nacional, al teatre Micalet, ple a vessar. No queden entrades. I allà estarem els que no pensem, a pesar de les circumstàncies, dimitir, posar en dubte les creences, abaixar el cap davant del feixisme. Els que som partidaris de l’alegria i la llibertat. De les trinxeres. València, les Illes, l’art en català, són la meva guerra. I malgrat que em menystinguin, que vulguin esclafar-me, no penso perdre-la. Ni ara ni mai.

Titulars del dia

* camp requerit
Subscriu-te a la newsletter de SEGRE
tracking