Els obsolets
Miro Cerrar los ojos, de Víctor Erice. Feia més de tres dècades que aquest director no firmava cap llargmetratge. Per desgràcia, perquè es tracta del responsable, ni més ni menys, d’El espíritu de la colmena, El sur i El sol del membrillo. Tres pel·lícules, tres obres mestres, una entelèquia només a l’abast dels més grans entre els grans. Erice n’és un. I que hagi callat durant aquests darrers trenta anys ha estat nefast per a aquells que el seguim i el necessitem, i suposo que bo per a ell, perquè al capdavall és el que ha volgut. I callar, en un creador, a vegades és digne d’elogi si no tens res més a dir. Un acte d’honestedat.
Cerrar los ojos és un exercici de cine pur, que de tan pur, entre tants homenatges, girs de guió precisos com escalpels i bellesa fílmica, pot no ser del gust de tots els espectadors. Exceptuant algun crític puntual, la pel·lícula ha rebut pals de tota mena, inclosa la quasi absoluta ignorància per part de l’Acadèmia. No mereixia el que potser sigui el millor director de la història del cine espanyol aquest tracte menyspreador, de buit. Potser no és aquesta una història a l’altura de les seves predecessores (tan perfectes, tan estranyament transcendents), però sens dubte enlluerna pel seu coratge. Narrar a aquestes velocitats parsimonioses, que van forjant els personatges a còpia de besllums gairebé imperceptibles, és un acte inèdit avui dia, en què el moviment vertiginós i els guions amb estructures blanques o negres, faltats del poder inabastable del dubte, són la premissa a seguir si es vol un mínim d’èxit. A Erice, això, li és igual del tot, per a deler dels qui ens aboquem al cine precisament per fugir del tòpic, per buscar els colors no usats, per fixar un temps que està fora del temps i l’embalsama per sempre. És en aquestes nostàlgies on la vida s’amaga i es revela. Estem obsolets.
L’escena de Manolo Solo cantant My rifle, my pony and me, de Rio Bravo (el meu western preferit) conté tota una vida, com si estigués encapsulada no en un taüt decadent sinó en una mena de bressol des del qual aquesta vida es projecta en multitud de fugues infinites. L’amor, l’amistat, la ficció, l’aire que respirem i que es fa més respirable quan ens aturem. Un vaset de vi. La llum que puja endins quan davalla enfora. I la fe en el cine, en el bon cine, que no morirà mai.
