Ser progre i espanyol
Fa anys que dic que Pedro Sánchez és un supervivent. El number one ara mateix d’Europa. I com pot un polític, que viu tan sols del seu propi talent per vendre’s, sobreviure a vents i marees alienes i pròpies? L’explicació a aquest eteri enigma té moltes respostes però sobretot una: avançar-se. Durant molts anys, per posar un exemple prou il·lustratiu, l’independentisme va recolzar la seva quasi única força en això, a marcar els calendaris. Cada pas cap a un abisme incert el feia primer Catalunya, i la resta de l’Estat es veia abocat a seguir-lo, tant per posicionar-se a rebuf com per saltar a bloquejar-lo, fins a les últimes conseqüències. Però era sempre una reacció a una acció, i aquesta premissa, en política, ho és tot. Aquesta és l’equació lògica que segueix fil per randa Sánchez. Quan li deien Perro Sanche, va adoptar-ho de hashtag i en va fer lema electoral. Quan el donaven per mort i reflexionava els seus esdevenirs al parador de Vielha, va tornar i va desbancar a les primàries del seu partit l’amiga dels barons, Susana Díaz, que havia de ser la primera presidenta espanyola de la democràcia. Quan havia de perdre les eleccions, les va guanyar, dues vegades, i les darreres signant el que calgués per continuar governant, ni que fos una llei d’amnistia. La màxima de qui dia passa any empeny l’ha convertit, el socialista de la rialleta, en sant i senya, graal de governança.Ara ha escenificat el darrer trilerisme fins a extrems esperpèntics, tan típics de les Espanyes. Fins i tot ha provocat el suport públic d’Otegi, per barrar la porta a la dreta i la ultradreta, mentre el president s’autoencarnava com a garant de les essències progressistes, mal parades des de les derives pseudofatxes dels històrics dirigents espanyols de jaqueta de pana i eslògans europeistes. El postureig, en un càrrec públic d’aquesta dimensió, és imperdonable, i més si el portes a col·lació enmig d’una campanya per a unes eleccions com les catalanes, tan transcendents per a l’Estat que presideixes, una campanya que contamines. I a propòsit, perquè hauria pogut esperar. I al final del camí, tot per un foc d’encenalls, més enllà del ridícul bany de masses dels teus. Un gest d’aparador que no aporta cap llei ni mesura nova i que revela una profunda hipocresia: el progre només és progre quan li toquen la família o la butxaca. Els ideals no donen per més.
