Fe

El papa Francesc, que en pau descansi, trobo que resumeix bé el paradigma dels temps que li va tocar viure. Elegit després del mandat de perfil molt més conservador de Ratzinger per mirar de donar un gir a l’Església, Bergoglio va fer bons els pronòstics, però més aviat de façana enfora. Va modernitzar l’empresa que presidia, la més longeva i rendible del món –la fe pot ser com votar sempre el teu partit de dretes: el votant no defalleix, passi el que passi–, intentant purgar-la per dins i pintant-la de transparència amb el desembarcament definitiu i acurat a les xarxes, Instagram inclòs. Francesc va mirar d’aproximar-se al poble, així l’anomenava ell, com li va aconsellar al president Illa (endebades, diríem), i va tractar d’usar la fe cristiana per estendre ponts, pau i concòrdia.

Malgrat els seus esforços, la realitat té poc a veure amb el déu que tries, perquè a cada pas que feia més s’enemistava amb la cúria, més s’allunyava de les diòcesis i més de la gent a la qual volia protegir. Tampoc va fer gaires amics en certs països, com Veneçuela, on va fer una neteja de primer ordre, o a Espanya mateix, país que mai va visitar. També va reprovar indirectament els catalans, en la seva legítima voluntat de votar pel seu propi destí, i alguns bisbes que hi donaven suport recordant-los que la vocació de servei espiritual no ha de barrejar-se amb la política, frase amb la qual es contradeia a si mateix i contradeia el seu propi passat durant la dictadura argentina, on encomiablement va recolzar, jugant-se la vida, persones represaliades. Malgrat tot, al capdavall, aquest capellà d’esquerres, si això és possible, de tant maquillar els bons propòsits, no va ser capaç, i és l’enèsim papa, d’avançar en els temes principals del seu “poble”: l’eutanàsia, la pena de mort, l’avortament, el dret a la vida, els drets humans i el celibat dels sacerdots. No ho dic jo, ho diuen persones properes a ell dels seus anys de seminari.

Amb Francesc, el papa dels pobres –un altre oxímoron–, l’Església catòlica ha perdut una nova oportunitat per ser més cristiana, tancar ferides, guarir ànimes perdudes, alleujar dolors. I molts creients necessiten més que gestos o paraules, més que un immobilisme de fons. Necessiten veure la misericòrdia en moviment, fonaments reals que els acullin en un món en ruïnes físiques i morals.