El lleó i la serp

Al cap de pocs minuts de la fumata blanca, ja teníem una allau de veus autoritzades i no autoritzades elogiant, tancadament, el senyor Prevost. Eren les mateixes veus que en la loteria dels dies anteriors no van encertar ni el reintegrament, és a dir, l’opinió de gent interessada i manipuladora. L’Església catòlica ha après, a la fi, després d’assassinar, cremar, torturar, empresonar i violar, que el missatge cala, que ha de dominar el discurs mediàtic, aquell que defensa que és millor cuidar el que aparentes que el que en realitat fas, un matís que podríem entendre que trenca amb els principis més elementals dels seus fidels, que se suposa que cerquen la veritat i una moral recta a partir de la qual poder viure i defensar-se en un món hostil. El nou papa, per exemple, va dir el primer dia en el càrrec que havia triat el nom de Lleó en referència a l’homònim XIII, que va portar una “modernització prudent” de l’Església a finals del segle XIX, de forma que el nou monarca del reialme de Déu a la Terra ven una pàtina de modernitat, una certa rebel·lia social contra els poderosos (ell a banda, esclar) i un reformisme moderat que vol ser continuista amb la presumpta revolució empresa (només empresa, no va tenir prou temps, segons s’afirma) per Francesc, l’amic dels pobres. En la seva primera homilia, però, sembla que el Lleó postmodern va oblidar per uns instants aquest aperturisme i va fer una crida a “evangelitzar” –terme tan mal connotat com desafortunat– els indrets on es “ridiculitza” la fe i es prioritzen “la tecnologia, els diners, l’èxit, el poder o el plaer” –no sabem del cert a què es referia quan deia “plaer”. Hem de suposar que entre aquests llocs no incloïa el Vaticà mateix. No crec que enlloc ni ningú amb dos dits de front, com creu Robert, pensi de veres que la fe és “una cosa absurda” per a “persones febles i poc intel·ligents”. Més aviat al contrari. Tothom sap, també els que no en tenim, que posseir la fe, arribar-hi, observar-la, és un do que la vida pot atorgar-te, com un regal, i que pot aixoplugar-te el cos, expandir-te l’ànima i obrir-te la ment, ajocar el dolor. I el nou papa demostra, el primer dia, que l’Església catòlica continua sent la serp de sempre: muda la pell i la bèstia segueix allà, intacta, aliena al mal que ha fet i pot fer i que hauria de guarir si vol sobreviure, ser digna de Jesús, en comptes de cloure’s.