L’aigua que no pesa
El cine ha de ser per força reflex de la societat que l’impulsa i l’acull. Com totes les arts, que a banda d’altres objectius més estrictament estètics caldrà que aspirin a criticar, censurar, emmirallar o exaltar un medi determinat, sempre coetani (ni que sigui a través de distopies o històries del passat remot). Per desgràcia, això succeeix amb més radicalitat des de l’arribada de les plataformes, que a còpia de baixos pressupostos, amb excepcions, alimenten un audiovisual de consum fàcil, d’usar i tirar, i una creació que hauria d’aspirar a l’excel·lència i l’originalitat es veu abocada tant sí com no a la futilesa, als guions clonats, als deixos repetits, a les imatges que s’encadenen de mil pel·lícules amb mil més. La pela és la pela, com ha ocorregut des d’antany, però ara ja la rendibilitat ens escatima talents que podrien brillar amb una intensitat memorable. I no.
Dos exemples d’això que dic, de la manufactura en els nous temps que ens priven d’un bon pla seqüència, d’una grua ben alçada, d’un compromís ètic, són els darrers films de tot un monstre, Francis Ford Coppola, i d’aquest gran mestre de la imatge i de la narrativa que és Paolo Sorrentino. La gran bellesa va ser una pel·lícula que va reconciliar-me amb l’art en majúscules, perquè sembla assegurar-nos que aixecar un monument, i fer-ho des d’una signatura d’autor particular, encara és possible. Però la seva esperadíssima Partènope, tenint la imatgeria i la façana d’un orfebre, cau en els mateixos errors dels nous temps: un seguit de postals filades per uns personatges plans, sense relleu, que es mouen a mercè del vent. Tot allò que aquell Jep Gambardella (que gran, sisplau, Toni Servillo) encarnava, allà dins, en els seus més fondos abismes, aquí la sirena Partènope ho esguerra i ho desmenteix, amarrada a la seva planor.
I Megalòpolis, de Coppola, segueix la mateixa estela: un enfilall d’imatges i de desgavell de veus que busca una modernitat que no només no assoleix, sinó que la malbarata. I això que compta amb Adam Driver, uns dels millors actors del món, entre altres astres.
Per què fins i tot els mestres han de caure en la creativitat plana, farcida de focs artificials, si el que són capaços d’abastar és la profunditat? Tots som, per bé i per mal, fills del nostre temps líquid.
