La collita de gel
Buidar la casa dels pares és buidar la infància. Hi fiques les mans i les treus plenes d’aigua, que se t’escola entre els dits mentre te’ls deixa glaçats. Ja no podran tocar igual.
El que més costa, a banda de penetrar en una selva espessa de records que et fereixen la pell a cada pas, tant si són bons com dolents, és triar què salves i què cremes, què t’endús, perquè s’amari de pols en algun racó de casa i de tu, i què sacrifiques, sobre la pira de marbre del passat.
La biblioteca és un aparador decisiu. Em resulta curiós que d’una casa on a penes hi havia llibres, i on es llegia primer gens, després poc i finalment una mica, en sortís un escriptor. Els camins de la literatura, com els de la fe, són inescrutables. Ho sé perquè un dels llibres que s’han salvat a les poselles és Imitación de Cristo, del 56. I els poemes repugnants de Gabriel y Galán (Obras completas, diu, enmig d’un paradís rosa) també hi contribueixen: “Mi corazón de cristiano,/ un corazón que, discreto,/ os llama sabio en secreto/ y en público os llama hermano.” La postguerra que van viure els pares va ser escorxadora, per al cos i per a l’ànima, amb els Premios Eugenio Nadal dels 50 (Luis Romero, Dolores Medio), Vicki Baum i el seu Amor y muerte en Bali i Pearl S. Buck i els seus xinesos, o els discursos morals dels 60 de Maxence Van der Meersch (Cuerpos y almas, El pecado del mundo...). Déu, per què ens has abandonat?
Però entre el naufragi col·lectiu, sempre hi ha les illes que ens salven, com els Clásicos y modernos de l’editorial Juventud, amb les biografies i les nouvelles de Stefan Zweig, i Los clásicos del siglo XX de Plaza & Janés, amb André Maurois i el seu Lord Byron. I la Història, en majúscules, tan ben embastada als 70 per Dominique Lapierre i Larry Collins (Oh, Jerusalén, edició il·lustrada!; Esta noche, la libertad; El quinto jinete; La ciudad de la alegría) i per Frederick Forsyth i John Le Carré (La chica del tambor, “su novela más apasionante y audaz”). I els best-sellers dels 80 (Eco, John Kennedy Toole, Tom Sharpe). I els premis Planeta. I l’absència absoluta de literatura catalana. I Agatha Christie, la reina de la biblioteca. Las manzanas, amb la seva coberta genial: l’ull d’una calavera rere un monocle que et fita. Sí, les paraules escrites també ens llegeixen. Ens observen, des de la seva fosca.
