Vida i miratges
El millor dels dietaris és que pots veure perfectament el perfil, la vida i miracles, els miratges, de la persona que l’ha escrit. No deixa de ser una veu literària, esclar, però vestida amb la versemblança d’algú que sembla parlar-te tan sols a tu, lector, i obrir-se en to de confidència. Aquest exercici del cos i de la ment per part de l’escriptor en si mateix contempla algunes perillositats, per exemple la de vanagloriar-se, o la de fingir humilitats, o la de tergiversar realitats pròpies o alienes a major glòria de qui signa el volum. Encertar la música d’aquesta íntima conversa resulta una perla molt difícil de trobar. I allà està Vida i miratges, aquí està Pere Rovira. Que sap fer d’aquest repte majúscul que és escriure cada dia, sense perdre el nord ni el sud, assegut en una cadira i exercitant músculs físics i de l’ànima, un pacte amb qui el llegeix, amb qui l’acompanyarà al llarg de més de quatre-centes pàgines que llisquen amb una naturalitat poderosa. Has de tenir perseverança, quasi obstinació, consciència absoluta de l’ofici, claredat, molta cultura i molta vida viscuda, records, punts de fuga des del present i un optimisme innat, a prova d’adversitats quotidianes, que tan sovint ens tempten amb defallir. Has de tenir amor. Has de tenir esperances.
Seguint el calendari d’aquest llibre memorable, pots sentir que vius mil vides, entre pintures, cine, futbol, lectures, poesia, amistats, soroll, silenci, alegria, dolor, dol. Bellesa i vellesa. La terra i la mar. Mil vides que també conformen la teva pròpia, com en un mirall savi que sap explicar-te els motius dels teus propis sentiments.
“Vull passar el temps llegint, escoltant música, veient pel·lícules, divagant, sortint a passejar al matí, a prendre un cafè, a mirar la gent que va amunt i avall”, escriu Rovira, en un acte de fe amb l’avui, amb l’ara, “la flama d’una alegria que no sé si durarà”, que “vull que m’acompanyi fins al final”. Aquí no hi ha lloc per a la nostàlgia, ni per a les llàgrimes impostades, sinó voluntat d’altura i de profunditat, de buscar l’arrel de les coses petites i grans. En aquestes lletres algú ha fet per nosaltres un pacte amb la part noble de la vida, la més intensa, la més lluminosa i digna de perviure i sentir, des de la senzillesa, en la perenne construcció d’una llar habitable.
