SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Si em permeteu una generalització barata, diríem que tota la música dels darrers cent anys, a banda de la clàssica i el jazz, és pop. O sigui, música popular, traduint literalment l’anglicisme d’on prové. Una música ideada per a les masses, com més masses millor, amb finalitats purament comercials i sovint basada en melodies simples, fàcils de recordar i cantar o taral·lejar, amb tornades evidents i vestida d’alguna parafernàlia determinada per part de l’“artista”, com es diu ara, sovint sexualment connotada, en qualsevol gènere o identitat. El motiu del 99% de les lletres serà l’amor, gairebé sempre en mode desamor, fent cas del tòpic que resa que el tema principal de les converses dels amants són ells mateixos, en la pura meravella d’haver-se trobat. A vegades, quasi mai però pot ser, és cert i tot. El rock’n’roll, el blues, el rythm’n’blues, la música anomenada lleugera, les balades, el folk, els boleros i tangos, el rap, el grunge i un llarguíssim etcètera, van a parar de manera irremissible als braços del pop, que va tenir en els anys vuitanta la seva màxima expressió, amb poca fortuna en els pentinats i vestuaris, val a recordar. En fi, que tot músic vol ser pop, arribar a com més audiència millor, fer-se ric, ser famós, tastar els condiments amb què s’amaneix l’èxit.

Per això em sobta tant que Rosalía, al capdamunt del món, hagi triat Lux per a la seva consagració. Hauria pogut escollir el camí més senzill, compondre un sarpat de cançonetes de tres notes i un minut i mig de durada i dedicar-se a arrasar entre joves i no tan joves, amb lletres d’usar i tirar, en anglès, esclar. Però no. Heus ací un àlbum, si encara se’n pot dir així, arriscat, impactant, innovador en tots els sentits, digne d’una creadora amb veritables inquietuds i talent artístics, no tan sols pel seu aclaparador polilingüisme, sinó perquè vol transcendir mentre recull amb excel·lència les tradicions i canta a un amor sagrat, a una fe necessària, enmig d’una arquitectura clàssica i un escenari instrumental que, al cap i a la fi, serveix de fons discret per a la seva esplendor vocal. I sense abandonar l’arrel, el pop, l’afany comunicador, una radical originalitat. Una dona que ve d’on ve, en l’edat de Crist i que fa el que li dona la gana, ha signat una joia sacra i sincera. Bravo.

tracking