El teu temps

Amb el temps, la memòria teva es torna capritxosa. Quan surts de casa, has d’entrar-hi de nou per comprovar que sí que has tancat les coses que havies de tancar. A mitja dutxa, capficat en cabòries diverses, has d’aturar-te i reflexionar sobre si t’has rentat o no els cabells fa trenta segons. Una cita a setmanes vista necessita anar sent recordada a mesura que s’atansa, ni que la tinguis gravada als avisos de l’agenda del mòbil. Et costa retenir els noms d’aquells que acabes de conèixer. I, no obstant, recordes amb una nitidesa mil·limètrica moments, colors, olors, racons, cels, de fa mig segle. Com si fossin ara mateix. Les cares dels que habiten la llarga absència són cada vegada més presents, no es dilueixen, al contrari, envelleixen sense envellir amb tu i conviuen aquí amb la naturalitat, la gràcia, que tan sols atorga el que perviu contra el temps.

Totes aquestes dèries, tots aquests atzars, suposo que suren o es perden en el fons d’algun fons perquè el temps en efecte s’acumula, ens construeix, i al final enregistrem a foc només el que necessita ser com una anella en el tronc del calcinal, un solc en el vinil, una melodia íntima i memorable. I la resta serà silenci.

Quan demà s’escoli un altre any de la nostra vida, l’aigua entre les mans que mai pesa, observarem renovats el ritual de la companyia. De l’alcohol i la festa. De la darrera llum i la primera, com una sang que volem renovada. Accelerarem el pas i escurarem l’instant fins que l’instant no importi, fins que no tinguem present el present, que és com de tant en tant cal viure. I, en aquesta superfície que construirem per travessar el pont dels anys, serà curiós sospesar com la memòria fonda s’esmola i aflora, tallant sense tallar, com entafores els ganivets al ganiveter de la cuina, i el guirigall de les festes del passat d’aquells que ja només tenen passat retorna i s’instal·la en el teu, i en la teva soledat.

Podem tenir o no tenir, però tenim el temps i la decisió de saber viure’l.

Honorem, doncs, fins al final aquest privilegi que ens ha estat atorgat, la meravella, el do, de la vida. Perquè l’alternativa de fer anys i caps d’any no ens interessa gens. I tenim l’obligació d’homenatjar-nos sempre.

Que els déus del 26 us siguin propicis.