Tom Hagen

Ha mort Robert Duvall. O millor hauríem de dir que ha mort Tom Hagen. Per a molts de nosaltres era molt més real el consigliere de Vito Corleone que l’actor, perquè els personatges de la que potser és la millor pel·lícula de la història del cine ens han marcat a foc, als de la meva generació. El 1972 definitivament va ser un any de grans collites. Podem incloure en aquest paquet de fílies profundes i diverses la segona part, tot just dos anys després, amb un Duvall immens. Estava a l’altura dels tres monstres que van envoltar-lo: un que ja ho era, Brando, i els altres dos que encara no se sabia però que ja sí, ho eren, llegendes, De Niro i Pacino. I no oblidem tampoc el malaguanyat Cazale, que podeu pronunciar a l’anglesa o a la italiana, un altre pura sang que la puta malaltia de sempre es va endur abans d’hora, per a desesperació de la seva dona, Meryl Streep. Quina generació, aquella. El Padrino la va descobrir per al món. Uso, a pesar meu, el castellanisme. The Godfather, per cert, és un títol diví. Però per a un lleidatà titular-la El padrí és intolerable. “La gent entrarà a la sala parlant de Marlon Brando i en sortirà parlant d’Al Pacino”, va dir Coppola abans de l’estrena de la primera. Mai ningú en cine s’ha aproximat tant a Shakespeare, potser Kurosawa, en aquella obra en la qual va brillar amb esplendor pròpia Duvall, un intèrpret de vegades hieràtic, de vegades explosiu, d’ulls petits i trapelles, que combinava amb un somriure fi capaç d’allotjar el més fondo dels averns. En l’escena en què li ha de comunicar la mort de Sonny al seu pare, està destruït, sí, però petri, amb un mal a les articulacions que transmet amb precisió i que després ha utilitzat en moltes de les seves interpretacions. “Era que Brando m’imposava molt, res més”, deia a propòsit d’aquell instant els dos sols davant la mort brutal de qui estimes. Llàstima que per diners no arribessin a un acord perquè sortís també a la tercera part. “Pacino podia cobrar el doble que jo, però no tres o quatre vegades més.” I aquella cloenda el troba molt a faltar, sens dubte, sent com és també una obra mestra. Va guanyar un Oscar per Gràcies i favors, una pel·lícula menor que ell sol engrandeix. I va deixar papers memorables, com a Apocalypse Now, Acció civil o Open Range. Més que l’olor del napalm de bon matí, trobarem a faltar la seva veu tímida i sàvia, a cau d’orella.