Més diumenges
Parlava la setmana passada de l’esplèndida Los domingos, un exercici de sobrietat profunda i elegant, una rara avis dins dels esquemes actuals, alimentats fins a la sacietat per les superfícies i les banalitats més explícites. En una entrevista recent, la directora, Alauda Ruiz de Azúa, no fa sinó corroborar tot allò que el film abandera. És evident que ens trobem davant d’algú que coneix molt bé la tradició i l’aplica segons els seus interessos, amb respecte i llestesa. Comparteixo amb ella, des del punt de vista literari, el que diu sobre l’espectadora/directora, que com a receptora de cine ho veu tot, pot gaudir d’allò que no comparteix estèticament o moralment, però com a creadora ha de triar i ser fidel a la seva pròpia veu, als seus propis principis. Quina fantàstica lliçó d’art, i de vida. Li passa, per exemple, amb la música i posa l’exemple d’Isabel Coixet, que des de l’admirable La vida secreta de les paraules no ha fet res més digne d’encomi (això ho dic jo). Coixet usa la música per empènyer els personatges, les escenes, les emocions, però Ruiz de Azúa no vol, no pot, fer-ho, perquè sap que un bon guió, uns bons actors i una càmera ben posada ja fan el fet i sostenen l’espectador en el llindar del precipici. No cal espentejar-lo ni manipular-lo.
El mateix passa amb els personatges. En lloc de tibar-los, d’exagerar-los, de fer-los esclatar un pla sí i l’altre també, el ser arc va corbant-se des de la subtilesa. Tan sols així es pot construir la complexitat d’un ésser humà, descobrir-ne els estrats invisibles que conformen les seves arrels, pintar amb tots els colors que calgui una tan complexa paleta. I deixar-los allà, en la cruïlla dels seus sentiments, perquè nosaltres els observadors triem amb qui volem marxar i abandonar-nos.
Al guió, afirma la directora, no se li han de veure les costures. Sembla parafrasejar la màxima del segle d’or espanyol, perquè l’ofici s’aplica sin que se note el cuidado, per bé que en cine podríem matisar-ho, com passa amb Leone i Morricone, per exemple, on l’artifici i la música s’imbriquen en la trama, són la trama. El seu passat i el seu futur, diu el més gran compositor fílmic de la història. I tampoc ens veiem abocats a cap conclusió moral: algú confia en la nostra llibertat, en la nostra raó, en la nostra intel·ligència, siguin les que siguin. Gràcies.
