Cavalls vora mar
Eduardo Bayona, insigne periodista d’aquesta casa i supervivent –o no– de mil batalles en mil fronts, em fa notar, a propòsit dels meus darrers articles sobre aquesta magnífica raresa que és Los domingos, que la cançó que canta el cor al final de la pel·lícula és Aitormena, un clàssic del rock basc de finals dels vuitanta i principis dels noranta del segle passat, del grup Hertzainak. N’hi ha, fins ara, tres versions. L’original, que és potser la millor, i la més guitarrera, esclar; una amb violins, de tall clàssic; i aquesta del film arranjada per a només veus, que sona, com reclama Los domingos, divina.
La lletra d’aquest himne generacional, que ha sobreviscut, com tan sols fan les males herbes, indestructiblement, ha estat tema de debat durant dècades. En efecte es tracta d’un comiat. “Sí, t’ho juro, mai t’he mentit./ Segur que mai podré oblidar-te./ Confesso que has sigut el millor de la meva vida./ Però ara, estimada, alliberem-nos com més aviat millor.” Aquesta dama del comiat, diuen alguns, és l’heroïna, no cap dona misteriosa. Un tema recurrent en molts i grans artistes. Lou Reed a Perfect day (i amb la Velvet Underground a Heroin), Pink Floyd a Comfortably numb o Neil Young a Needle and the damage done en són alguns exemples memorables. Lust for life d’Iggy Pop i Brown sugar –quin gran títol– dels Stones també van popularitzar el viatge. I dos bandarres com Serge Gainsbourg a My Lady Héroïne o Nick Cave a Opium tea van traslladar-nos, íntimament, al dreamy state.
Espanya viu d’esquena a la cultura catalana, però també a la basca. I els catalans vivim d’esquena a Euskal Herria, desconeixem molts dels seus costums, tradicions, música, cultura. Per això Aitormena, que vol dir confessió, ha estat un descobriment, com Hertzainak o Itoiz, entre lletres i melodies que van marcar a foc generacions senceres de supervivents –o no– de mil batalles en mil fronts. L’ànsia de viure.
I ara recordo l’enyorat poeta granadí Javier Egea, el seu cavall de “hermosos ojos negros”, al seu “bosque de jeringas brillantes por donde nos decían que se llegaba al mar”. “En un barrio de muertos me trajeron al mundo.”
Els paradisos artificials perduren primer perquè menteixen, però després busques la veritat en els paradisos naturals. O potser és a l’inrevés, no ho sé. Pregunteu-ho als cavalls, quiets, vora mar.
